Conversa esfilagarsada
El meu company accidental em diu: “Aquesta gent són així, tot ho volen de franc”
Arribo a la parada de l’autobús. Miro el plafó: falten cinc minuts per al meu viatge. Al banc hi seuen tres dones: dues que semblen del país i una musulmana jovenota. Hi ha una mica de lloc entre elles. Sec al costat de la dona envelada. Sembla que em mira una mica malament, com si no li fes cap gràcia seure al costat d’un home. El cas és que ben aviat s’aixeca i es para davant el plafó dels horaris. Tot correcte, per mi.
Mentre obro el telèfon per si hi hagués algun encàrrec de casa, passa un bus que no és el meu i gairebé tothom hi puja. Quan se’n va quedem dos homes a la parada. El meu company accidental em diu: “Aquesta gent són així, tot ho volen de franc.” Me’l miro un moment perquè no estava al cas i no sé del que em parla. Deu tenir uns cinquanta anys, potser seixanta, ben conservat. “Jo –em diu– ho he pagat sempre tot. I aquesta gent es pensa que tot és de franc.” Llavors, com que veu que no sé de què parla, m’explica que algú –suposo que parla de la noia mora– ha ensenyat un paper, que ves a saber d’on ha tret, i no volia pagar. “El xofer ho tenia clar: o pagava o no pujava.” “I què ha fet?”, pregunto. “Doncs no ha pujat.” Potser, ves a saber, el problema no era dels diners del bitllet. Als autobusos no deixen pagar en metàl·lic. Només amb targeta. I si no duia targeta?
Mentre jo em feia els meus raonaments el meu company de parada continuava reivindicant. Que ell ho havia hagut de pagar tot, que abans aquest era un país tranquil, ordenat, sense baralles al carrer i sense ganivetades. Creu que cada vegada les coses van més malament, que tot el que es va guanyar en l’etapa d’en Pujol ara es perdrà. “I jo els havia votat sempre...” Entenc que als socialistes. No em diu a qui vota ara. Ni m’ho sabria imaginar. La veritat és que he perdut el fil. El meu interlocutor està saltant d’una cosa a l’altra, o jo no estic prou atent. Li demano disculpes perquè he vist que el meu autobús ja gira la cantonada. Val més que no badi. I que consti que la conversa tenia el seu interès, però demanava l’atenció de tots dos, una mica de temps i, potser, una taula amb dos cafès fumejants. A veure si ens trobem un altre dia. Al cafè, convido jo. Soc, com ell, dels que sempre han pagat el beure. I el que calgui.
