El zoo dels turistes

Baixo pel passeig de Gràcia. O passejo per Eurodisney, o visito un zoo, no ho sabria dir segur. Des de dalt, al Palau Robert, la vorera dreta de l’avinguda mirant a mar és un escenari per on es mouen marionetes turístiques de tots els tipus, mides i colors. Mentre observes amb curiositat els comportaments dels forasters, intentes que no t’atropelli un grup de deu persones que van amb patinet elèctric. Porten cascos blaus –com els soldats de l’ONU, sí–, i quan acaben d’escoltar el guia holandès, són substituïts per deu patinadors més. I tu, anar esquivant.

Les sorpreses no acaben. Davant de la botiga Hermes hi ha cua. La majoria tenen trets asiàtics i van molt i molt i molt ben vestits. Soc incapaç de deduir quines marques porten, però es veuen carotes. El que no acabo d’entendre, si tenen tants diners, és que estiguin disposats a fer cua. Potser és que això dona més categoria. És un altre dels grups que aconsegueixen encuriosir-me. Quan viatjo també tinc comportament de turista, ho reconec. Però això de posar-me en fila índia per comprar una bossa que no baixa de 2.000 euros... No. Això encara no ho he provat.

Deixo la Pedrera a l’esquerra, i ja no goso comptabilitzar els milers d’estudiants que han vingut a aprendre espanyol però que parlen entre ells en anglès –és horrorós constatar la quantitat d’americans que tenim– i van posant per fer les imprescindibles selfies davant la façana ondulada.

A l’altra vorera, una mica més avall, la Casa Batlló s’emporta el premi de convocatòria. Ha creat una posada en escena tan espectacular, entre botiga, anuncis i atrezzo divers, que s’hi atura tothom. O sigui, tothom. Fins i tot jo, que no puc evitar reconèixer que és molt, molt bonica.

Arribo a la plaça Catalunya i m’endinso al nucli antic. Aquí no hi ha tanta comèdia. També hi ha molta gent, molta gent. Però l’escenari ha canviat. Aquí hi ha misèria i problemes. Les botigues s’han normalitzat i als portals hi ha persones dormint al carrer. Eurodisney queda molt lluny.