Lletra petita
O casa, o caixa
“Si no s’actua dràsticament per retallar el preu del lloguer a la meitat, pagarem un preu social, econòmic i demogràfic socialment devastador
Regular per decret el preu del lloguer de l’habitatge i deixar-lo a nivells decents –la meitat de la mitjana actual– és condició necessària però no suficient per recuperar alguna perspectiva social optimista per a les pròximes dècades. Em deixa perplex que, alhora que a Catalunya es compten 335.000 aturats, no paro de sentir gent del meu entorn que ofereix llocs de feina i no troba qui la vulgui fer. Descriuen que el perfil tipus és el d’un jove que es fa enrere quan sent que li tocarà treballar el cap de setmana, encara que la retribució sigui ben superior al salari mínim (a vegades, el doble). La conclusió simplista seria que els joves estan acomodats, que no volen aplanar el llom, que els hem malcriat, que amb quatre calés que els caiguin dels pares ja en fan prou per pagar-se el cap de setmana i que són l’equivalent a uns ocupes legals.
Entenent que hi pot haver de tot en una realitat complexa, estic segur que la falta de perspectives d’emancipació real és un potentíssim factor desmotivador que posa en risc tota una generació, la que diem que és la més ben preparada de la història. Acceptar la feina pensant a independitzar-se quan saps que el preu del lloguer no et deixarà ni dormir ni viure aconsella deixar-ho córrer. Avui dia, cobrar 2.000 euros al mes i viure emancipat sense compartir despeses et converteix en pobre. I la majoria de joves no guanya 2.000 euros. D’alguna manera, estem atrapats: els nostres fills no són prou rics per poder marxar de casa i, en termes generals, no som prou pobres per prendre els carrers amb ànim revolucionari. Però si no escapem d’aquesta trampa, el preu social, econòmic i demogràfic que pagarem a llarg termini serà devastador.
Calen preus de lloguer assequibles, però amb garantia de cobrament i de conservació per al llogater. I promoció d’habitatge social nou o expropiació de les finques buides per rehabilitar-les i posar-les al mercat. No m’he tornat bolxevic, però aquesta és una emergència tan greu com la pitjor. La impossibilitat d’accedir a l’habitatge no ens condemna d’avui per demà, però ens matarà a pessigades sense que ens n’adonem.
