De set en set
Taps d’ampolla
Les ampolles tenen tap. Això és un fet. En alguns cafès, pocs, encara perdura el costum de parar taula amb el sifó, l’entranyable sifó enxarxat amb la seva boca de ganxo, un prodigi d’enginyeria domèstica que la soda barata va relegar al rebost de les àvies. Però la majoria d’ampolles, desenganyem-nos, venen amb tap, fins i tot les de vidre, que ja és dir. Fins ara. Els taps, avui que la mainada torna a escola i podem posar-nos didàctics, són unes peces que, enroscades al recipient, impedeixen que el líquid vessi. Vols beure? El desenrosques. Ja en tens prou? El tornes a fixar al coll de l’ampolla. La mecànica és senzilla. De fet, en els estudis de psicomotricitat infantil ve just després d’aprendre a baixar els graons d’una escala. És un estadi evolutiu al qual acaba d’arribar la Unió Europea, pel que sembla, que obliga tots els fabricants a enganxar a partir d’ara el tap a l’ampolla o el bric, perquè es veu que hi havia gent que, un cop saciada la set, amb una mala fe sinistra, agafava el tap i, en lloc de tornar-lo a enroscar, el llançava al primer descampat que trobava. S’ha donat el cas de famílies gens sospitoses de mala praxi que acaparaven pacs d’aigua de 25 centilitres només per la morbosa satisfacció de tenir més taps per llançar a mar, tot i reciclar escrupolosament el cos de l’ampolla al preceptiu contenidor groc. És ben bé que hi ha gent dolenta que no te l’esperes. Sort de la normativa europea, que ha aconseguit salvar-nos el plàstic. L’únic que es perd ara és l’aigua i la llet que se’ns vessen intentant esquivar el coi de tap cada vegada que tenim set. Però això, a qui li importa?