Turisme. Burro-safari
El sou estival de recepcionista d’aquells primers setanta era modest, malgrat triplicar el d’un “ajudant de cuina” o el d’una “cambrera de pis” (després kellys). Per això a la recepció disposàvem d’alguns incentius crematístics que acreixien més o menys la mesada. Les postals, que es venien a duro, costaven una pesseta a l’establiment, tres per a l’hotel i una... per al recepcionista. També veníem tiquets/entrades per a la festa setmanal de la piscina; per al xou diari de la boîte ubicada al subterrani de la casa, on actuava el ballet flamenc de Luis Príncipe (els darrers anys va acabar la carrera a Roses), i per a sortides diverses: toros, Montserrat, etc.
Però l’atractiu més pintoresc d’entre els que la venda de tiquets ens arrodonia el sou era l’anomenat “burro-safari”. L’adquisició d’aquesta atracció per part de suecs, danesos, alemanys, britànics... al segon o tercer dia d’estada, vermells com una gamba, els obria les portes a una experiència inoblidable. A una certa hora del matí o de la tarda –l’oferta al poble costaner era de dues sessions diàries–, els participants es trobaven en un punt perifèric de la població i allà els esperava un gitano amb deu, quinze, vint ases, segons la previsible afluència de públic. Cada participant muntava un dels pacients rucs i, en ple repetell del sol dels mesos de juliol i agost, el grup emprenia l’itinerari pels corriols que resseguien les elevacions que acotxen la població; l’amenitat la posaven les vistes al mar, el cant de les cigales, i la visió de sargantanes fugitives i algun llangardaix. A mig circuit, es feia trobadís un parent –fill, filla, germà...– del que conduïa el comboi amb un parell de neveres de platja plenes de cerveses; es feia una parada per donar joc a la situació comercial excitada pel sol i la set, la concurrència feia les fotos de consuetud i concloïa la cavalcada amb el retorn al poble. Tornant a la venda de tiquets, casos gens excepcionals eren els de clients que s’adreçaven a recepció per, somrients i cofois, reservar plaça per l’endemà recórrer la costa de... l’illa: molts es pensaven que eren a Mallorca perquè era el destí que suposadament havien comprat –i els havien venut– a l’agència del seu país. La perplexitat no arribava mai a disgust.
