En començar un nou curs

Un dels grans misteris és el rendiment que, a la llarga, es treu dels estudis escolars. A la curta, el rendiment és clar: aprovar un examen darrere l’altre, anar passant cursos i convertir-se en una persona que, teòricament, disposa d’una preparació adient per a guanyar-se la vida.

Ara comença un nou curs, i els nois i les noies de les escoles es trobaran amb matèries “noves”. Molts es pregunten quines d’aquestes matèries els seran útils d’aquí a uns anys, però jo crec que és un plantejament equivocat de la qüestió.

El meu punt de vista és que mai no podem saber què ens serà útil i què no ho serà, amb què aprofitem el temps i amb què el perdem. En conseqüència, valoro més l’estudi com una eina que no pas com un producte, programable o garantit. El bo de l’estudi és l’esforç que demana, i la disciplina mental, i la continuïtat. Per això trobo tan formatiu el llatí, encara que no l’haurem de parlar, com l’estudi molecular, encara que no es vulgui ser químic, o el solfeig, encara que no hi hagi cap propòsit de dedicar-se a la música.

Si faig un repàs dels coneixements no tan sols adquirits, sinó conservats, del meu temps escolar, m’envaeix el desconcert més profund. He oblidat coneixements elementalíssims, quina vergonya! Segurament no me’n sortiria si hagués de calcular l’àrea d’un triangle, i prou que m’ho sabia; si no fos així no hauria aprovat. Quin profit he tret d’aprendre’m tots els partits judicials d’Espanya –aleshores ho exigien– ordenats per “províncies”, o les formes de cristal·lització dels minerals, o els temps dels verbs grecs? Ara no en sé res, però segurament m’obligà a un esforç mental positiu. Al cap dels anys, en canvi, recordo coses tan imprevisibles com la primera elegia d’Ovidi, llegida a la classe de llatí, i que encara puc recitar com una “fardada” en una reunió de prou confiança. Uns versos llatins, l’explicació de la llei de Mendel sobre l’herència o la classificació dels insectes, doncs, poden haver “servit”, amb tota la seva “inutilitat professional”, segons qui ho recordi, i segons les circumstàncies, per a iniciar una amistat molt “útil”, per a “lligar”, per a animar un sopar i –això és segur– hauran provocat una sèrie de conseqüències de les quals no som conscients.

Per això, també, jo defenso la conveniència d’exercitar la memòria, que en els programes d’estudis ha estat darrerament tan menyspreada. S’ha parlat, despectivament, de l’ensenyament “memorístic”, com si memòria i comprensió fossin incompatibles o contradictoris.

Jo, i el lector, i tothom que ha anat a l’escola, ha “comprès” en un moment determinat una colla de matèries que ara no posseeix, simplement perquè no les recorda.

En canvi, sempre hi ha la possibilitat d’arribar a comprendre allò que hem aconseguit de recordar.