El factor humà
Colau encara mana a Barcelona
La campanya electoral del 2023 per l’alcaldia de Barcelona va ser un tots contra Ada Colau. De feia un temps s’havia estès entre la ciutadania el mantra que l’alcaldessa estava conduint la ciutat cap a una espècie d’apocalipsi i calia aturar la deriva abans que la capital es precipités de dalt a baix d’un penya-segat sense fons. Entre els aspectes diabòlics s’assenyalava el que es coneix com l’urbanisme tàctic, consistent a actuar sobre la trama urbana de la ciutat amb solucions provisionals que són vistes com un caprici del mandatari i no tant com una necessitat real.
Es va criticar aquesta manera de fer de Colau quan es va pintar de coloraines els carrers Consell de Cent o Rocafort, per guanyar espai per als vianants, o quan es va intervenir en el mateix sentit a la Via Laietana. Tant es va criticar, que una de les primeres coses que va fer el govern de Jaume Collboni va ser revertir aquella provisionalitat. Calia marcar la ratlla, fer veure que les coses havien canviat i que els socialistes no tenien res a veure amb aquell govern dels Comuns tot i haver-ne formar part durant quatre anys. La mostra d’aquesta política del desfer va ser l’actuació d’urgència al carrer Pelai, on de la nit al dia uns operaris van esborrar les pintures de l’asfalt per tornar els vianants a la vorera.
Adeu a la vella manera de fer perquè l’actual Ajuntament vol transmetre la idea que a Barcelona es pensa i no s’improvisa. Però, oh sorpresa, la fórmula de l’urbanisme tàctic ha tornat amb tot el seu esplendor ni més ni menys que al mig de l’avinguda Diagonal. Com si es tractés d’una més de les criticades decisions urbanístiques d’Ada Colau, el tram central entre els carrers Girona i Bruc d’aquest passeig tan principal de Barcelona està tallat al trànsit de vehicles i a mercè dels vianants. No només això, en el tram següent, entre Bruc i Llúria, la restricció al trànsit privat ha fet disminuir tant la circulació que els autocars de turistes hi poden estacionar. I així, de cop i volta, s’han pacificat dos-cents metres de Diagonal, com si Colau hagués parit una nova superilla.
El nou passeig ha nascut en el lloc on fins fa poc s’hi emmagatzemaven les eines i la maquinària de les obres de prolongació del tramvia fins a Verdaguer i com que aquestes han de seguir, un dia, Diagonal amunt fins a Francesc Macià s’ha optat ara per aquesta solució provisional. És a dir, és urbanisme tàctic com a pas previ a un urbanisme estratègic, ni més ni menys que el que feia Colau.
Però per a la culminació del tramvia encara falta molt de temps perquè l’obra pública l’encarrega Déu però els temps els marca el diable. Queda encara molt de temps perquè els dos trams del tramvia enllacin a Francesc Macià, si és que això mai arriba a passar, molt de temps i qui sap si un alcalde o una alcaldessa que no es dirà ni Collboni, ni Colau.
Mentrestant, de la mateixa manera que al Vallès tres turons fan una serra i quatre pins un bosc espès, al mig de l’Eixample sis blocs de formigó –a tall de muralla contra els cotxes–, vuit jardineres de plàstic amb arbustos i vuit bancs de fusta que intenten retenir una ombra escassa fan un passeig per a vianants. Un passeig pel qual rarament hi passeja ningú perquè ningú pensa a anar-hi a distreure-hi el seu temps. Exactament això, Barcelona estrena un passeig per a ningú.