Sobre la llum

Hem modificat altra vegada l’horari oficial, i els primers dies –quan al vespre sortíem de casa o de treballar– ens agafava de sorpresa l’escurçament de la llum. Ja ens hi hem adaptat, és clar. És una mica més difícil adaptar-se al fet invers: a l’allargament de la llum de la tarda, quan es canvia l’hora a la primavera.

La quantitat i la qualitat de la llum condicionen molts dels nostres costums, i si una persona que es lleva habitualment quan el sol ja és franc ho fa un dia a trenc d’alba, en la seva possible vacil·lació o desconcert és probable que influeixi la son, però és segur que hi influeix la visió d’un ambient encara fosc que no li és gens familiar. També una persona que es lleva d’hora, el dia que ho fa tard se sent aclaparada per l’explosió lluminosa que l’envolta. Els nostres hàbits ens han fet harmonitzar amb un tipus de llum determinat, una llum que sembla guiar-nos d’una manera imperceptible però eficaç en la presa de decisions.

El teatre modern ha descobert la importància de la llum per a crear una atmosfera lírica, patètica, freda, càlida, màgica, pròxima, llunyana… Hi ha, doncs, un llenguatge llum-ombra que superposat al llenguatge blanc-negre-colors és capaç de descriure una situació, expressar un sentiment o narrar una història.

Cada u de nosaltres té la seva sensibilitat lumínica, com tenim la sensibilitat acústica, o de percepció de volums, o de flaires, etc. Això explica que en una reunió, a vegades, hi hagi discussions sobre si cal més llum o menys llum, i sigui quina sigui la solució és molt difícil que tothom s’hi trobi a gust. Un dels plaers de la soledat pot ser posar-se la llum a mida, tant si és natural com artificial; i no és estrany que en entrar a la cambra una altra persona, digui: “què hi fas amb tants llums encesos” o “què hi fas tan a les fosques!”. No hi valen arguments; és una qüestió purament personal. Hi ha qui necessita una llum “[ei]xampladora” de l’àmbit, i qui la desitja “delimitadora”.

Un dels problemes no sempre ben resolts, avui, és el de la il·luminació pública. Recordo que fa anys vaig ser a Sevilla, i quan de nit em vaig dedicar a passejar pels carrers més deliciosos em desesperà l’explosió de llum elèctrica, que impedia de fruir de l’ambient; pitjor, encara: en destruïa el caràcter. Més enllà del punt just d’intensitat, la llum, en comptes d’aclarir i precisar les coses, les apaga, les esborra. La llum pot ser tan anorreadora com la fosca. L’Acadèmia de Belles Arts sevillana demanà a l’ajuntament que corregís l’excés, i espero que ho deuen haver fet.

Llàstima que en alguns barris de Barcelona no s’hagi conservat la llum de gas. L’ús descontrolat de l’electricitat no lliga amb els carrers, les pedres antigues i els racons que demanen la suprema delicadesa d’una certa ambigüitat. Contra el descarat “strip-tease” de la potència lumínica cal defensar l’elegància de la imprecisió. És a dir, aquesta meravella d’insinuacions i matisos que és la penombra.