Deixa-ho, Puigdemont!

No entenc com el president a l’exili aguanta el que aguanta. No entenc com és que no els engega a pastar fang. Em costa assimilar que els esperi i torni a reunir-se amb ells després de l’improvisat pont aeri Madrid-Suïssa per refer l’estabilitat parlamentària. Van incomplint pacte rere pacte i els seus corifeus ens van ridiculitzant declaració rere declaració, i l’independentisme institucionalitzat aguanta amb cul de ferro a la mesa de diàleg, de negociació o del que sigui. Qualificar-ho de cul de ferro és, de fet, molt i molt optimista. De ciment armat o d’acer són les natges dels que aguanten asseguts a la mateixa taula que el socialisme, erigit en defensor del nacionalisme espanyol més descarnat i la monarquia borbònica més corrupta. Cada dia que passa, cada episodi que acumulem, s’entén menys (jo entenc menys) per què no ho deixa Puigdemont. No parlo de deixar ell el primer pla polític. No parlo de cedir ell el lideratge. No parlo de fer ell un pas al costat. Aquestes són altres batalles que ell sabrà com li ve de gust plantejar-les. Jo parlo que el president Puigdemont ha de deixar de fer costat al socialisme espanyol si vol continuar al capdavant de la revolta, en la nova fase del procés. Ja s’ho faran! Què ens expliquen, als independentistes, si els desborda la dreta, la dreta extrema, la ultradreta o si han d’anar a una altra convocatòria electoral! Deixa-ho, Puigdemont, o t’hi escaldaràs tant com s’hi ha escaldat i s’hi escalda ERC.