Violència al metro

Un desplaçament en metro en aquelles hores en què els vagons van força atapeïts però encara no ha arribat el moment en què els passatgers se sentiran com sardines enmig d’una llauna. En una de les estacions pugen dos joves, home i dona, que es desplacen plegats. Podrien ser parella però és difícil endevinar-ho perquè no són precisament magarrufes, el que es regalen. Més aviat, ell deixa anar un enfilall d’insults i amenaces, mentre ella, cada tres o quatre barbaritats, es va fent més petita. Ell crida, li importa un rave sentir-se observat. Ella respon amb un fil de veu cada cop més feble. Ell li diu que, si s’escau, li traurà els ulls al germà d’ella i li recorda, per deixar clar fins on pot arribar, que no li té por a la presó. Els crits se senten a uns quants metres d’on té lloc la deplorable escena. Els passatgers aparten per un instant la vista del mòbil –cada cop és més difícil trobar algú que no dugui el dispositiu a la mà– però s’ho miren de reüll i tornen al seu món. S’ensuma la por a aquell energumen i ningú no mou un dit. Entre tots els viatgers no deu ser tan difícil parar-li els peus, però a veure qui és el valent que fa el primer pas, no sigui que després regni la insolidaritat entre la resta. Un senyor agafa el telèfon i marca un número al teclat. Per un moment sembla que denunciarà la situació i demanarà ajuda, però res més lluny de la realitat. Té una conversa desenfadada amb algú. Sembla que el protagonista de l’acció ja ha vomitat tot el que guardava dins i calla durant uns minuts. Tres parades més tard abandonen el vagó. En aquest temps no ha passat per allà el personal de seguretat. Preguntat més tard per aquesta qüestió, un treballador del metro aporta una possible via d’ajuda: allunyeu-vos de l’agressor i, on no us vegi, feu servir l’intèrfon per avisar el conductor, que al seu torn demanarà ajuda. En prenem nota!