Idolatrar evasors fiscals

Dis­sabte al mig­dia, en una con­cor­re­guda zona comer­cial de Bar­ce­lona, un núvol de pares, mares i nens amb apa­rença de tenir entre 6 i 10 anys han plan­tat el cul al terra, for­mant una massa que la resta de pas­se­jants s’esforça a esqui­var. De lluny, sem­bla una pro­testa de car­rer, però no hi ha pro­cla­mes, ni pan­car­tes. Ens acos­tem i des­co­brim que aque­lla colla, a la qual no deixa d’incor­po­rar-se gent, deu estar espe­rant algú perquè hi ha un esce­nari. L’actu­ació s’anun­cia per a les sis de la tarda. Man­quen ni més ni menys que tres hores per a l’apa­rició estel·lar però els pares han deci­dit que val la pena tenir allà plan­tats i para­lit­zats els seus fills, com rui­xats amb for­mol, durant 180 minuts. Penso que encara no ha nas­cut la per­sona amb el poder de tenir els meus fills immòbils tant de temps, així que m’enva­eix una certa enveja. Són ells, els meus fills, qui em fan saber que l’estre­lla anun­ci­ada és un you­tu­ber “molt famós”. No sé si és una sort o no però ignoro de qui em par­len. Vista l’edat dels seus admi­ra­dors –ente­nent que els seus fans es tro­ben entre la cana­lla però ves a saber–, gai­rebé suplico que no sigui un d’aquells ano­me­nats influ­en­cers que fomen­ten l’anal­fa­be­tit­zació mediàtica o que mode­len l’opinió política dels joves, arri­bant a gene­rar odi. Pot­ser és dema­nar la lluna en un cove però he sen­tit algun cop, ara no em facin dir on, que n’hi ha, de joves d’aquests, que almenys no des­tros­sen cer­vells. Quan arribo a casa indago sobre el per­so­natge. Sem­bla que és el número u a l’Estat espa­nyol, en la cate­go­ria de you­tu­bers, perquè té un canal amb 40 mili­ons de subs­crip­tors i no sé què punye­tes més. Viu a Andorra, lluny dels ten­ta­cles d’Hisenda. Aquells pares i mares que sus­ten­ta­ven la ido­la­tria dels seus fills farien bé de tenir-ho pre­sent quan dema­nin hora al pedi­a­tre i els donin visita per al cap d’un mes.