La terreta

Són molts els valencians que es refereixen al seu país amb el malnom de “la terreta”, normalment amb tota la bona intenció del món i amb un caire afectuós. Cantaven amb esperit crític els Zoo –retirats dels escenaris l’estiu passat– que el País Valencià és “allà on el món s’explica en diminutiu”. És a dir, que també hi ha molts valencians que adverteixen que referir-se així al seu territori té un caire folkloritzant i que en degrada la seva naturalesa, que va ser durant gairebé cinc segles la d’un regne sobirà federat a la Corona d’Aragó i que encara avui té unes marcades singularitats. No és fàcil parlar d’identitat valenciana: no en va se’n va fer una batalla després de la mort de Franco, que més que una batalla va ser un linxament d’un sector vers un altre amb la connivència de l’Estat. Encara fa pocs dies Mazón armava un sagramental en una roda de premsa perquè un periodista havia fet servir el nom “País Valencià” en una pregunta, obviant que aquest està recollit al preàmbul de l’estatut d’autonomia que diu defensar. La mateixa Generalitat Valenciana presidida per Mazón ha promogut enguany un festival musical per celebrar l’adveniment de la Diada del 9 d’Octubre posant-hi com a títol “Som de la terreta”. Aquí l’expressió col·loquial mostrà tota la seva intencionalitat política, omplint els diversos escenaris (el festival es feia simultàniament en tres ciutats) de grups castellans, entre els quals el del fill de l’extresorer del PP Luis Bárcenas. Cal recordar, per a més inri, que el País Valencià és, sobretot, un país de músics, i que no hi ha cap necessitat d’importar-los de Madrid. En aquest cas, el govern valencià del PP utilitza el diminutiu de “la terreta” amb un to clarament despectiu: el que s’empra davant d’allò inferior i sense cap mena d’importància, el de la subordinació a una entitat molt més valuosa, que en aquest cas és la del país veí.