Raça humana
Ho hem aconseguit!
Paraula que es pot. Que tot és qüestió de voluntat, malgrat que també requereix una mica de concentració i persistència per no perdre el fil. Però ara ja sé que tot és qüestió d’entossudir-se a fer-ho. Sé que es pot normalitzar una relació en català amb una persona amb qui durant dècades has interactuat, hores infinites, en un altre idioma. M’ha passat amb una persona amb qui mantinc l’amistat d’ençà que vam néixer. Totes dues hem viscut uns vint-i-cinc anys al mateix replà. Els nostres pares i mares encara ara són veïns. De petites, i ja una mica més grans, anàvem totes les tardes de pis en pis i tiro perquè em toca. Recordo com ens conxorxàvem per pispar els playmobils al seu germà petit, que encara ara no ens ha perdonat que mai li donéssim un paper important quan ens crèiem que érem les millors imitadores que podien existir del grup Mecano –tots tenim un passat, efectivament–. Durant una llarga temporada, vaig dormir els dijous a casa d’aquesta família perquè els pares, l’endemà, marxaven molt d’hora a treballar. Explico aquests detalls per tal que s’entengui que estem parlant d’una relació intensa. Una relació que va tenir lloc, exclusivament, en castellà. No recordo dirigir-me ni un sol cop a ella en una altra llengua. En aquell barri, el català només se sentia a l’escola, i en boca d’uns mestres que, en molts casos, l’aprenien al mateix temps que els alumnes. Fa cosa de tres o quatre anys, la meva amiga, que és una d’aquelles que militen en el convenciment que el català només se salva parlant-lo, em va proposar canviar l’idioma durant les nostres converses. Així aportaríem el nostre gra de sorra a la causa. Al principi, ho admeto, em sentia forçada, com enmig d’una teatralització de la vida. I anava fent salts d’una llengua a l’altra. Ara, però, podem dir que ho hem aconseguit. I segueixo estimant el castellà com el primer dia.