De reüll
Salmond
La mort sobtada d’Alex Salmond, dissabte a Macedònia del Nord, ha causat gran commoció i, també, reaccions unànimes d’elogi cap a una figura clau del nacionalisme escocès. Dirigents britànics de diferent signe han coincidit a subratllar l’estatura política del líder independentista i la seva força i influència determinants a l’hora de posar en joc la continuïtat dels 300 anys d’unió entre Anglaterra i Escòcia. Els seus mèrits polítics són evidents. Haver agafat el timó d’un partit llavors marginal, l’SNP, i haver-lo dut al cim del poder a les eleccions del 2011 al Parlament escocès, amb una majoria rotunda que va permetre fer realitat el compromís –al cor del programa electoral– de celebrar un referèndum d’independència. La resta de la història ja és coneguda. La derrota del sí en la consulta (per un marge molt inferior al que hagués agradat als unionistes), la dimissió i la guerra oberta amb l’SNP i la seva fins llavors mà dreta, Nicola Sturgeon, arran d’unes acusacions d’assetjament sexual de què va quedar finalment absolt. Fa temps que Salmond va perdre l’aurèola, però deixa en herència la proesa del referèndum i l’avís que no hi ha unions –com la de 1707 d’anglesos i escocesos – que siguin eternes ni que es puguin donar sempre per descomptades.