Les dues Espanyes

Amb l’inici de la temporada televisiva, TVE ha fet un fitxatge estrella per situar-lo a l’horari de màxima audiència. David Broncano s’ha estrenat amb un èxit que molts no esperaven i que d’altres, sí. La revuelta ha estat capaç de plantar cara al fins ara imbatible Pablo Motos i el seu Hormiguero. Fins aquí no hi hauria gaire res a dir: una cadena fa una oferta nova i l’altra manté l’oferta tradicional tot i el desgast lògic de tantes temporades. El problema és quan aquestes guerres d’audiències es polititzen i es converteixen –o ho fan ells mateixos– en abanderats de determinades causes. Segons els experts, els de dretes es mantenen fidels a Motos i els d’esquerres es decanten per Brocano: el que anomenen el reflex de les dues Espanyes. I a les Espanyes n’han fet qüestió d’estat. Vox va arribar a portar al Congrés el fitxatge de Broncano perquè, suposadament, Pedro Sánchez ho hauria imposat per dinamitar Motos. Un mantra que va anar calant i que des del programa d’Antena 3 es van cuidar d’anar repetint. En diverses ocasions, i abans que ni es tanqués el fitxatge a la televisió pública, ja van advertir en directe que “La Moncloa vol deixar enrere Pablo Motos”. Tot això sense demostrar res i aprofitar, un cop més, per carregar contra Sánchez com fan cada dia en unes converses polítiques que s’han convertit en antigovern i prodreta.

Ja està bé que es fotin amb Sánchez i que hi hagi fiscalització a la gestió de l’executiu quan es fa des d’una perspectiva crítica. Però no simplement perquè el presentador dretegi. Tot aquest enrenou que han muntat amb la guerra televisiva és un símptoma de com de fotuts estan els d’un bàndol i els d’un altre. Uns, conservadors i uns altres, més progressistes. Una Espanya que dissimula les fòbies internes i les disfressa. I una altra que, per més progre que es vulgui vendre, no és tan llunyana de l’altra. Però, per molt llunyanes que siguin les dues Espanyes, sempre es posaran d’acord en el fet que Espanya ha de ser “una, grande y libre” i que els independentistes som els que la volem trencar. Els enemics. I no s’adonen que aquest invent que en diuen país ja està trencat, mirin el programa que mirin.