Ara que toca plegar ‘foilers’

Fa temps es cridava a plegar veles, i tothom ho entenia. Ara toca plegar foilers i només uns individus pertanyents a una col·lectivitat que s’identifica com a kiwis i un altre grup selecte, malalts tots ells de la nàutica, saben de què va la cosa. Les veles abans eren blanques i s’inflaven orgulloses lligades al pal major, ara són negres i mouen vaixells que literalment volen, naus que semblen més aviat avions en vol rasant que no pas velers damunt la cresta blanca de l’onada.

Si algú vol seguir navegant en aquesta crònica cal que primer s’aturi en el sentit de dues paraules, cap de les quals normativa; la del tecnicisme foiler i el mot envejica. El foiler o foil són uns aparells nàutics amb la funció de quilla que estan revolucionant la navegació, ja que permeten a velers o taules de surf desplaçar-se per damunt de l’aigua, reduint el fregadís i la resistència i augmentant la velocitat. Aquesta és la tecnologia que fa únics els espectaculars velers de la Copa Amèrica.

Envejica és un mot entranyable; l’ús, però, no és normatiu perquè la forma correcta és la d’envejós, resultat d’aplicar el sufix -ós, que indica la tendència d’algú cap alguna cosa. I vet aquí que és ara, quan els foils que distingeixen el perfil dels bòlids de la Copa Amèrica de vela ja reposen fins a una propera edició, que toca fer balanç de tot plegat i és ara quan hi ha risc que emergeixi la pitjor espècie d’aduladors, destructors i també els envejiques.

Certament no deixa de fer una certa ràbia que en ple mes d’octubre, quan la ciutadania ja ha oblidat els dolços moments de l’estiu, hi hagi un grup de privilegiats que es pugui dedicar a la navegació esportiva com a forma de vida i que aquests arrosseguin un segon grup dedicat a contemplar com els primers naveguen, tot per pur plaer, i que els uns i els altres hagin estat regats amb diner públic. Potser per aquestes dents llargues que fa tot plegat, la Copa Amèrica ha estat vista amb recels des d’un primer moment i, ara que ja ha marxat, cal constatar que potser no ha estat tan molest com es vaticinava, ja que l’esdeveniment ha acabat sent una cosa dels que navegaven i els quatre que els aplaudien. I aquesta ha estat la gran virtut i la gran sort de la Copa Amèrica, que, efectivament, no ha atret multituds i la ciutat ha anat convivint amb l’esdeveniment com si fos un més dels molts que cada dia es fan a Barcelona.

Siguin quines siguin les dades d’afluència al certamen, que de ben segur s’inflaran amb concentracions humanes com la que es va viure en el concert d’ahir al vespre, queda per veure el rèdit que en traurà la ciutat en un futur fruit d’haver-se promocionat com a destí de vela.

Com que l’alcalde, Jaume Collboni, és llest, ja ha fet d’aquest èxit escàs de l’esdeveniment una virtut. En comptes de reconèixer l’error de càlcul i dir que s’havia estat més optimista del compte en valorar la vinguda de públic, ara aplaudeix que la Copa no hagi aixecat passions i que els velers no hagin causat molèsties. Ho tenia fàcil, en la valoració, perquè si la cosa hagués anat al revés la reacció hauria estat aquesta; nosaltres ja ho dèiem, que això seria un èxit.

Però ha anat com ha anat i ara els simpàtics kiwis, cap a casa, contents amb la seva Copa de les Cent Guinees, i aquí tothom a plegar veles i amarrar vaixells a port, que s’acosta l’hivern i es gira feina.