Places malaguanyades

Ara s’han constituït uns Amics de la Plaça de Catalunya… Si volen treballar, no els faltarà feina. Perquè la plaça de Catalunya ha estat, és i serà un dels indrets més criticats de Barcelona.

Ja es va criticar quan es va fer tan gran. Els barcelonins s’havien acostumat a una ciutat premsada entre muralles, amb places petites i carrers estrets. Pensar que, en aquell ermot, no s’hi havia d’edificar cap casa era una disbauxa.

Es va criticar la primera urbanització, es va criticar la segona. “A la plaça de Catalunya tot resulta desproporcionat, mesquí, petit” –escrivia Lluís Capdevila l’any 1926. “Tant és així, que ens fa l’efecte que les fonts, les escales, els arbrets i les estatuetes, els posà l’ajuntament no per ornar la plaça sinó perquè hi juguin les criatures. De nit, quan els infants ja són a dormir, uns urbans deuen desmuntar tot això: arbres, estàtues, fonts, etc., i ho deuen guardar ens uns magatzems misteriosos fins a l’endemà al matí. No és possible que tot això sigui posat seriosament a la plaça de Catalunya.” La brometa contínua sobre la plaça està lligada a les modificacions, remodificacions i contramodificacions que, en no gaires anys, també han estat contínues. Podríem dir que la plaça de Catalunya és allò que no és, o sigui un fer-se. Tot i que és una plaça moderna, cada nova generació troba que la plaça de Catalunya no li agrada o no li serveix. No és una plaça adulta i madurada. Per això, segurament, els infants i els vells són els qui hi encaixen millor. Josep Pla ha denunciat amb raó que hi manca un edifici important, que és allò que justifica en l’urbanisme europeu un espai d’aire anomenat plaça. “Sense un edifici d’una certa qualitat i majestat, ja hi poden anar posant estàtues, jardinets, caminets radials, balustrades… No fareu res.”

Els barcelonins de l’època moderna no hem sabut construir cap plaça. L’única que és una obra coherent és la plaça Reial. La majoria han quedat a mig fer, perpètuament desgavellades, i han sofert successius pegats, els pitjors dels quals són els que tenen pretensions estètiques. De la plaça de les Glòries Catalanes, no cal parlar-ne. Diagonal amunt, la plaça de Francesc Macià és una vergonya: després de tenir mitja plaça amb edificis de façana còncava, es permet que, a l’altre costat del cercle s’hi alcin edificis amb façana convexa. ¿I què ha passat amb la plaça de la Universitat, de la qual la Universitat queda al marge? No hauria estat possible construir una plaça presidida realment, i íntegrament, per la façana universitària? I la plaça de Lesseps? i la de Tetuan? ¿I la plaça de Maragall, i tantes altres que són simples confluències de vies automobilístiques però no tenen l’ordre ni l’aplom ni la noblesa arquitectònica d’una plaça de debò? I què me’n dieu de l’esguerrada “plaça” davant de la nova estació de Sants?

Entre tantes places frustrades, la de Catalunya té, però, un valor únic: és un centre d’atracció. És a la plaça de Catalunya on l’emigrant “pren possessió” de Barcelona. Llàstima que no hi hagi aquí un històric i solemne edifici… el del Parlament de Catalunya, per exemple. En comptes d’una plaça tan bancària, telefònica i magatzemística seria desitjable una plaça de Catalunya més institucional.