Quan Barcelona matava el porc

No, aquesta crònica no és cap tractat de dietètica sobre les noves tendències de la gastronomia que arraconen la proteïna animal, ni tampoc una aproximació periodística al gir sociològic que suposa per al país la presència creixent del col·lectiu humà a qui la seva religió prohibeix menjar carn de garrí. És un articlet sobre el pas del temps com a factor clau en la modulació de la condició humana, però un temps capgirat, rebobinat, un aterratge en una Barcelona avui impossible, la que matava el porc i segava el blat.

Quan la modernitat en forma de càmera fotogràfica es va presentar el 31 de gener del 1894 a la masia de Can Batllera, a l’aleshores poble de Sarrià, cap de les setze persones que van posar per al retratista –encara menys l’exemplar de porc que reposava a terra un cop havia estat convenientment degollat i dessagnat, i tampoc el nen que seia orgullós damunt l’animal– sabia que un dia serien motiu d’admiració en una exposició sobre el passat rural de Barcelona.

Aquesta imatge quasi prehistòrica, al costat d’una altra que ensenya una masia d’una ruralitat absoluta a la Marina del Prat Vermell, on avui la ciutat s’expandeix amb edificis de nova generació, és un dels punts en què el visitant de la mostra L’última collita queda enganxat. L’exposició, que porta la signatura de Núria Font i Montse Ferrés, s’ha estrenat al centre cívic Sant Andreu, on farà estada fins al 7 de novembre abans de saltar a la Casa Elizalde. Del quasi poble de Sant Andreu al cor de l’Eixample: gairebé una metàfora de la mateixa exposició.

L’arqueologia recent d’un espai urbà en constant transformació des de finals del segle XIX, quan a Can Batllera de Sarrià encara mataven el porc, s’explica en gran mesura per l’extensa cartografia oficial que s’ha conservat. Posats l’un rere l’altre, com si fossin dibuixos d’animació, els plànols de Barcelona generen un efecte de territori en moviment des del passat cap al futur. De la ciutat asfixiada per les muralles i l’amenaça dels canons a la Ciutadella, al gran pla d’urbanització segons les línies que va tirar Ildefons Cerdà en el seu projecte de creixement de Barcelona, menjant-se extensions de conreu i sepultant el Rec Comtal perquè ja no tenia sentit un curs d’aigua que regués horts i camps.

La primera derrota de la Barcelona agrícola va ser la de la necessitat de construir nous habitatges; la segona, la de la industrialització, després que el 1846 es prohibissin nous vapors dins de les muralles. I la ciutat va créixer, però la vida es resistia a deixar de ser rural. Per això, el 1853, l’alcalde, José Bertran i Ros, va haver de regular la venda de llet amb la creació de les vaqueries, establiments que van funcionar amb normalitat fins ben entrada la segona meitat del segle passat. El món urbanita va portar una societat finolis i, el 1918, l’Acadèmia de la Higiene i l’Ajuntament de Barcelona van editar uns papers amb explicacions del risc sanitari que suposaven les mosques i la necessitat de “destruir-les a través de tots els mitjans adequats”.

Tot això relata aquesta exposició, que acaba posant damunt la taula el repte actual de renaturalitzar la gran extensió de ciment urbà. Bon propòsit, però tasca difícil en una ciutat que ja no mata el porc, que beu llet de soja i que detestaria en gran manera una nova epidèmia de mosques.