Fa cosa de quatre mesos, vam decidir fer una escapadeta a l’Empordà. Un parèntesi d’un parell de nits en les rutines quotidianes que ajuda a carregar piles. Com que feia temps que dúiem al cap tastar un restaurant de l’Escala, no vam dubtar que aquesta seria una de les parades obligatòries. Sabíem per endavant que el negoci en qüestió era davant el mar, però aquest municipi té set quilòmetres de litoral i anàvem a cegues, així que vam fer servir l’invent més adorable que mai s’ha inventat, si ho mirem amb la lupa dels que vam néixer sense sentit de l’orientació: el navegador. Enfila aquella pujada, dos carrers cap aquí, un parell cap allà, tomba a la dreta i més o menys ja ho tindríem. Tot plegat a la velocitat dels cargols, que és l’única que algú es pot permetre quan està bastant perdut. En un moment donat, ens descobrim entrant a un carrer on els vehicles tenen el pas restringit. Però ja hi som, no hi ha escapatòria, així que l’única maniobra possible és buscar un punt per fer girar i tornar a començar. Amb una mica de paciència vam trobar el lloc perseguit i admeto que el sopar va respondre la mar de bé a les expectatives creades. Teníem molt bon record d’aquella vetllada i les bones sensacions s’han prorrogat fins aquesta setmana, quan l’Ajuntament de l’Escala ens ha comunicat que una càmera va detectar que havíem trepitjat terreny prohibit i tenim pendent una multa per una infracció “greu”. I no una sanció qualsevol, no. El correctiu puja a 200 euros. En aquest lloc del món, equivocar-te i girar cua als pocs segons, sense posar ningú en perill, està al mateix nivell que superar els límits de soroll permesos o dur a terme una instal·lació de gas sense complir l’ordenança. Així que si un dia em necessiten i no em troben, ja saben a quin poble no m’hauran d’anar a buscar.