Comptant les hores

Potser quan escalfàvem la casa amb estufes de llenya o quan n’hi havia prou amb dos endolls, la importància de l’aprofitament de la llum del sol per afavorir l’estalvi energètic era una cosa. Ara, ambcalefaccions, aires condicionats, televisors, carregadors de mòbils, ordinadors, electrodomèstics diversos i altres mil maquinetes que funcionen de manera imparable, faci sol o tinguem el cel ennegrit, de dia i de nit, n’és una altra, de cosa. El gest de canviar l’hora que haurem de fer aquesta matinada (a les tres de la matinada de diumenge hem de retardar el rellotge a les dues) i que repetim dos cops a l’any ha quedat obsolet, perquè els patrons de consum han canviat. I el debat que es genera en cadascun d’aquests dos moments de l’any és pesat i reiteratiu, també. Una cantarella que aquí i ara contribuïm a detestar encara més. El que és cert és que cada cop se senten més veus contràries a fer el canvi horari estacional. Primer, perquè sembla que l’estalvi energètic que suposa és poc significatiu, més aviat marginal. Segon, perquè el procés del canvi ens afecta a la salut i costa que l’organisme s’hi adapti. Tercer, perquè hi ha una anomalia i hi ha països que els tocaria estar adscrits a una zona horària però són en una altra, com en el cas d’Espanya, que li correspondria el fus horari de Greenwich però, per una decisió del dictador del 1940, segueix l’hora europea central, la de Berlín. Sigui per una o altra raó, com a mínim fins al 2026 haurem de continuar fent aquest canvi. Mentrestant, anirem comptant les hores perquè s’acabi aquesta mesura anacrònica.