‘L’any més inesperat’

Penso en la sensació estranya que deu suposar encetar i desenvolupar un llibre com tantes i tantes vegades has fet abans i que, avançada la redacció, descobreixis amb astorament que serà l’últim. Això és el que li va passar a l’Àlex Susanna, amb el seu dietari L’any més inesperat, un diari que havia de ser la continuació d’altres i que, de cop i volta, després del diagnòstic d’un càncer letal, es va convertir en un comiat.

El llibre és, com els altres que Susanna havia publicat abans, una mirada lúcida, lluminosa i, per què no dir-ho, elegant i delicadament hedonista, al seu dia a dia. Reconec que sempre m’ha fascinat la gent que, com ell, té la capacitat de fer moltes coses i de saber explicar-les amb rigor, propietat i una certa poètica que ho acaba arrodonint tot i que aporta aquell plus de qüestió seriosa, interessant i transcendent encara que l’acció que s’explica sigui d’una importància de vegades mínima. I de fet no es tracta de trivialitzar les coses, sinó més aviat de tot el contrari, de proporcionar-los grandesa, monumentalitat i importància més enllà de les pròpies fronteres on es desenvolupen. I en això Susanna era tot un mestre.

Àlex Susanna, un home culte, discret i savi, havia excel·lit en molts àmbits de la cultura del país, escriptor, editor, poeta, professor, director de fundacions públiques i privades entre altres ocupacions i vocacions, i això li donava un espectre molt ampli d’interessos i la possibilitat de moure’s en tots els escenaris i fer-ho sempre amb solvència i rigor. Amb aquesta prèvia, a l’hora de decidir-te a posar per escrit el teu dia a dia existeix sempre el perill de caure en la pedanteria i que el resultat final acabi sent pretensiós i banal, per això un dels grans encerts de l’Àlex, tot i que no l’únic, és precisament aquesta capacitat elegant i sòbria alhora de combinar explicacions intel·ligents sobre art, literatura i cultura, amb notes de viatge, amb anècdotes personals i amb àpats de tota mena, i fer-ho amb un aire de familiaritat que desperta proximitat en lloc de provocar el rebuig que podria generar si aquests mateixos escrits s’haguessin fet des de la llunyania i la superioritat.

Els dietaris d’Àlex Susanna, i L’any més inesperat no n’és una excepció, són tendres, humans, càlids i d’una adjacència tan mínima que en molts moments tens la sensació d’haver format part d’alguna de les trobades, converses, visites o dinars que explica. Ho fa amb una prosa directa, gens estrident i que manté els temps, el ritme i l’interès en tot moment i sempre amb aquesta tonalitat fraternal, de bona sintonia, fins i tot quan explica algun desencontre que ell, com no podia ser de cap altra manera, va acabar solucionant de manera elegant i discreta, quasi oposant-se als temps que vivim, de soroll mediàtic i polèmiques buides, però, i això sí que ho reflecteix, perdent les amistats i les relacions, que, en definitiva, és el que més li importa i li dol.

Àlex Susanna va començar amb els dietaris al llarg de la dècada dels vuitanta amb Quadern venecià i des d’aleshores n’ha publicat vuit que, curiosament, han representat sempre un risc, un plantejament diferent i una manera sempre nova d’abordar-los, sense perdre mai les marques de la casa, la saviesa, la profunditat gens dogmàtica, la proximitat, la familiaritat, la bonhomia i la bellesa poètica, i per aquest motiu és molt probable que els dietaris siguin el veritable termòmetre de la grandesa personal i literària de l’autor, el lloc on pot mostrar la seva independència de criteri, la capacitat per opinar més enllà del “què diran”, però també tots els racons públics i íntims de la seva personalitat, uns aspectes que, sens dubte, queden més emmascarats quan es mira el món a través de la poesia. Seguir els dietaris de l’Àlex és establir una panoràmica molt acurada de quasi mig segle de cultura catalana i això, no ens enganyem, hi ha molt poca gent que ho hagi fet amb la solvència i el rigor de Susanna. Per desgràcia, L’any més inesperat marca el tancament abrupte i malaurat d’aquestes cròniques culturals, vitals i socials. Pel que s’ha dit, va deixar escrites una cinquantena de pàgines que havien de formar part d’un nou dietari i, ara per ara, no sabem si veuran la llum en algun format, però, sigui com sigui, el seu últim llibre no es pot obviar i, no cal ni dir-ho, també seria un moment important per fer allò que fem poc a casa nostra: repassar els clàssics i tornar a rellegir l’obra d’Àlex Susanna, que ocupa un indiscutible lloc d’honor a la llista dels nostres savis contemporanis.