Tardor valenciana?

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot.” En l’Any Estellés, aquests versos del poeta han estat citats fins a l’extenuació. No ho podem evitar, perquè defineixen molt bé una manera ben valenciana de protesta popular. Tot sovint se’ns acusa de ser un poble meninfot. Ho som molt menys del que nosaltres mateixos ens pensem, però sí que és de veres que ens prestem molt bé a representar el tòpic: aguantem, aguantem i aguantem fins que esclatem. I ací també hi podeu posar la metàfora fallera de rigor.

La dana ens ha fet viure en els versos del fill del forner una vegada més. Si el dia en què no podrem més no ha arribat, no deu ser molt diferent de hui. En febrer de 2012, l’espurna va botar amb una protesta d’uns alumnes del Lluís Vives de València. Els colps de porra de la policia varen cridar a la solidaritat de tots els estudiants, que varen omplir la ciutat en una espècie de Maig del 68 generacional. Aquell dia en què no vàrem poder més estava ple de tota mena d’ingredients: precarietat, retallades, corrupció, etc. Aquell dia es va enfonsar un règim.

Dissabte passat, València va viure una de les manifestacions més multitudinàries que no es veien des de la Transició. I s’hi varen afegir Alacant, Elx, Alzira, Castelló, etc. La catàstrofe natural ha tret a la llum les vergonyes de la catàstrofe política que ens governa. No només per un Consell concret, com aquest que encapçala Carlos Mazón, tot un govern amb les mans tacades de sang, sinó de tot un sistema que no té el benestar dels seus ciutadans com a prioritat, un sistema que considera que la gent i la terra no són més que recursos a espoliar en benefici propi.

El PSOE valencià fa el que ha fet sempre i el que no podrà deixar de fer mai, lògicament: pegar la cabotada i acatar els interessos de Madrid. Així, aprovaran els comptes de Mazón, siguen els que siguen, i no en demanaran la dimissió, perquè han de ser el peó sacrificat perquè Pedro Sánchez jugue als escacs i pressione el PP perquè no li bloquege els seus PGE.

El votant valencià, de PSOE o de PP, no ho entén. En aquest escenari, el valencianisme té una oportunitat per a fer saltar les costures del sistema i situar-se com l’opció política que va més enllà d’un recanvi: com l’única opció que pot garantir que una catàstrofe natural no es torne a convertir en una catàstrofe humanitària per culpa de la catàstrofe política.