Gespa

He llegit al diari que a partir del mes de febrer els barcelonins tindrem permís per a trepitjar la gespa. Els indrets autoritzats seran uns sectors del parc de la Ciutadella, del de la Guineueta i del de Cervantes.

Fins ara, trepitjar la gespa era prohibit, i l’afirmació que ha fet el regidor de parcs i jardins m’ha deixat de pedra: tot i que era prohibit, la guàrdia urbana mai no ha imposat cap multa per trepitjar l’herba. Si que anem bé! Els ciutadans conscients que renyaven els infants –i els ganàpies– perquè no feien cas de la prohibició –sovint recordada en un cartellet– han resultat ser uns autèntics tanoques. D’una banda hi havia la prohibició, i de l’altra, doncs, la voluntat de no fer-la complir per la mateixa autoritat que l’havia imposada. No té cap sentit cívic que s’empaiti els automobilistes que han aparcat trepitjant una ratlla de pas de vianants, o els amos d’un bar que posen a la vorera una cadira que trepitja la ratlla que delimita la seva terrassa, i no es castigui el ciutadà que trepitja la gespa.

Amb l’autorització que s’anuncia, jo demano que s’apliqui un rigor absolut: sembla que hi haurà uns espais aptes per a ser trepitjats i uns espais que continuaran prohibits, i suposo que fins i tot els sectors de gespa trepitjable ho seran d’una manera alternativa, per tal que tinguin temps de refer-se. El que cal, doncs, és posar dos tipus de cartellets ben clars: “Gespa trepitjable” i “Gespa NO trepitjable”. I vetllar atentament perquè els barcelonins respectin la distinció. Si es fa això, la iniciativa tindrà un gran valor educatiu, molt més que la prohibició total o l’autorització total.

La gespa és una de les grans il·lusions dels barcelonins, alimentada per la visió de les gespes angleses. Tenir un tros de gespa a la casa de fora és gairebé indispensable, i per a obtenir resultats sovint mediocres s’hi esmercen moltes hores i molts diners. Més que de poder jeure a la gespa, es tracta de la seva funció decorativa; aquesta il·lusió és molt viva quan, precisament, és més difícil o il·lògic conservar la superfície verda. He vist a l’Índia uns hindús rics i britanitzats que posseïen una gespa admirable… damunt la qual posaven esplèndides catifes, i damunt les catifes butaques i sofàs. És a dir: la gespa era un “signe”, però a l’hora d’instal·lar-se hom preferia la comoditat dels mobles.

En un clima adient, la gespa pot ser espessa i acollidora, però en altres casos és més bonica de veure que no pas pràctica per a ajeure-s’hi. El contacte de la màxima superfície del cos amb la naturalesa no sempre dóna satisfaccions prou duradores. L’exaltació mística d’“unir-se amb la terra” sol durar poc, fins que les pedres o les protuberàncies ens recorden, a través de l’esquena o de la panxa, que la unió no és tan espiritual com somniàvem.

Mentre la possessió pública de la gespa era prohibida, teníem un complex de gespa. És possible que gràcies a l’autorització que s’anuncia aprenguem a valorar-ne les virtuts i els inconvenients. I que, per tal de contemplar còmodament com els infants hi juguen, demanem a l’ajuntament que es preocupi de posar-hi molts bancs anatòmicament dissenyats.