Estimat Salvat-Papasseit

Aquest any que s’està acabant ha estat l’Any Salvat-Papasseit, ja que s’han complert 100 anys de la mort d’aquest gran poeta. La Institució de les Lletres Catalanes ha portat a terme tota una sèrie interessant d’actes i activitats a l’entorn del centenari que ha anat des d’exposicions i recitals fins al bateig d’una unitat de ferrocarril amb el nom del poeta. Salvat era d’origen humil, no va poder estudiar gaire i a cap edat ja es va posar a treballar. Va ser autodidacte i de jovenet va exercir un activisme polític de tendència anarquista a través de diferents publicacions i associacions a les quals va pertànyer. La política el va decebre i finalment va descobrir la seva veritable vocació: la poesia. Només ens va deixar cinc llibres de poemes, ja que va morir prematurament de tuberculosi als 30 anys. La seva poesia va ser desconeguda durant dècades, fins que als anys seixanta va ser redescoberta i reeditada.

Vaig descobrir Salvat-Papasseit a l’adolescència, gràcies als professors de català que vaig tenir a l’institut Santiago Sobrequés de Girona, la Sacri i en Quim. Eren èpoques en què l’ensenyament era considerat un pilar fonamental de la societat i els docents eren tractats amb respecte i admiració com a transmissors de coneixements i cultura a les noves generacions. Als 17 anys vaig comprar les poesies completes de Salvat, editades per Ariel, llibre que encara conservo, tot i que en un estat una mica lamentable per haver estat llegit i rellegit molts cops. Salvat és un poeta amb el qual és fàcil connectar, i si la poesia, com tota forma d’art, ha estat feta per despertar emoció, en Salvat ho va aconseguir.

Josep Pla li va dedicar un capítol de la seva quarta sèrie d’Homenots. Va escriure d’ell que era un “anarquista sentimental”, que tenia sempre un aspecte malaltís, que escrivia poesia “com l’aigua clara” i que “utilitzava un català ple de naturalitat i desproveït de tota petulància”. Creia que, en contraposició amb el cinisme que de vegades amarava la societat, Salvat fou “candorós, i d’una simplicitat i puerilitat esperançades i plenes de fe” i que aquest va ser “el seu més gran honor, d’una dignitat elevadíssima”. Acaba el capítol reblant: “Salvat és un dels més grans poetes del seu temps en aquest país.”

Els bons poetes són capaços d’extreure de la llengua en la qual escriuen una màgia a la qual difícilment arriba la prosa. Les llicències poètiques i el llenguatge evocador constitueixen un gènere molt admirable quan algú aconsegueix cultivar-lo de manera excel·lent, com és el cas de Salvat. La poesia es pot llegir en silenci i en la intimitat, o bé es pot recitar en públic. Jo soc dels que pensen que aquesta segona opció és la millor i que la poesia ha estat escrita per ser recitada per un bon rapsode o un bon actor, com es feia en temps d’Homer amb els poemes èpics. Aleshores es converteix en un acte solemne d’homenatge, no només al poeta, sinó a la llengua en la qual escriu. Fa algunes setmanes vaig assistir a un homenatge a Salvat que portava el nom de Visca l’amor, en el qual Jordi Boixaderas va recitar de manera magistral alguns dels seus poemes mentre Marina Prades relatava la seva vida i cantava algunes cançons amb lletra del poeta. De fet cal dir que ha estat un dels poetes més musicats en aquest país: Ramon Muntaner, Joan Manuel Serrat, Toti Soler i Xavier Ribalta van cantar poemes seus i Ovidi Montllor li va dedicar un disc sencer. Cantar un poeta és una manera d’estimar-lo. Un país que estima la seva llengua estima els seus poetes, i Salvat-Papasseit es fa estimar des del primer vers que llegim.