Tribuna
Te’n recordes?
“Te’n recordes, d’aquell dia que estàvem fent macramé al pati de l’escola i va caure una palmera?”/ “No va caure quan fèiem macramé, que ens hauria esclafat a tots! Recordo perfectament que va ser un dia just després d’entrar a classe, que com que tenia aquells finestrals ho vam veure en directe i vam quedar tots impactats.” / “No era una palmera, això segur. Crec que era un plàtan.” / “No em sona de res això que expliqueu!”
En l’últim sopar de companys de classe vam tenir aquesta conversa. O una de semblant, que tampoc me’n recordo gaire. Teníem ganes de compartir records, però escoltant-nos semblava ben bé que haguéssim anat a escoles diferents. Vam estar temptats de fer votacions per decidir democràticament la versió oficial de les coses i establir un imaginari comú, perquè no hi havia manera de coincidir.
Ves a saber quins mecanismes mentals fan que recordis, oblidis o distorsionis un fet. Sovint descobrim que aquella imatge de quan teníem tres o quatre anys que recordem amb tanta nitidesa correspon, en realitat, a una fotografia, a la qual hem insuflat vida al nostre cap i l’hem bastit amb emocions importades. En altres ocasions, podem estar convençuts d’haver fet alguna cosa o haver estat en algun lloc, tot i que sigui materialment impossible: alguna informació, el record d’algú altre o una notícia s’ha filtrat al nostre cervell i ens ha fet creure que érem allà, i tenim l’intrús vivint tan tranquil en el nostre àlbum de records personal.
També oblidem, és clar. Oblidem coses que voldríem recordar amb més detall, com els moments viscuts amb l’àvia, el naixement dels fills o els dies feliços de les vacances quan érem petits. Oblidem fets de la història que voldríem recordar, oblidem com es feien les divisions de dues xifres, oblidem el passé composé que vam aprendre i acabem parlant en anglès quan anem a París, vergonyosament, després d’haver estudiat tants anys de francès a l’escola. No podríem mantenir tot això en lloc dels números de telèfon dels amics de quan teníem deu anys, les cançons dels anuncis que et fan més ràbia i coses encara més inútils com les lletres de cada volum de l’Enciclopèdia Catalana? No seria magnífic poder fer una mica d’escombrada de spam i coses caducades de tant en tant i assegurar-nos que no se’ns en van els moments feliços?
Durant molt temps vaig ser una lectora àvida d’autobiografies. M’atreia la possibilitat de conèixer els detalls d’una vida vista des de dins. Quan acabava un llibre, em feia la sensació que coneixia aquell personatge i que podia explicar què havia fet. Ara entenc que no només la selecció de records i fets és subjectiva, sinó que també ho són els records mateixos. Que podríem escriure la nostra vida cada deu anys i podria ser una història diferent cada cop.
És evident que les emocions hi interfereixen i marquen tots els àmbits de la nostra vida i, evidentment, la memòria. Ho he comprovat un cop més en el llibre La llamada, de Leila Guerriero. En aquest llibre, molt recomanable, la periodista es proposa explicar la història d’una supervivent de la repressió de la dictadura argentina, Silvia Labayru. A aquesta activista d’esquerres la van segrestar quan tenia vint anys i estava embarassada, i després de patir tota mena d’horrors a la sinistra Escola de Mecànica de l’Armada durant un any i mig, quan va tenir la sort de ser alliberada, va ser objecte del rebuig de l’exili argentí, ja que consideraven que el fet que no l’haguessin assassinat era prova irrefutable d’una actitud col·laboracionista. En el llibre, la periodista explica les entrevistes que fa a la protagonista i també a la seva família, amics i companys. Tots li confien els records que l’han d’ajudar a reconstruir la vida de Labayru. I, ben sovint, les històries no quadren. Perquè si en una vida sense grans sobresalts la memòria sembla tenir agenda pròpia, en una vida en què s’han patit traumes tan terribles, encara sembla tenir-ne més. I l’autora té l’encert de posar aquestes peces que a vegades no encaixen l’una al costat de l’altra, perquè les que llegim entenguem que la veritat és una cosa molt poc objectiva. Et dona a entendre que, en aquest cas, els records improbables que alguns expliquen amb tanta convicció van néixer com a escut per atenuar la por, el dolor o la culpa.
Si algun dia expliquem la història, més aviat feliç –depèn de la persona a qui ho preguntis–, de la meva escola, hi posarem l’episodi de la palmera que va caure, o no, al pati. I ja us avanço des d’ara que no podreu estar mai segurs del tot de quin va ser el fet real, encara que tots diguem la veritat amb la mà al cor.