Messi! Messies!

Malgrat la divisió en la direcció d’ERC sobre la continuïtat de Junqueras com a president del partit, l’alta participació del congrés ha demostrat que no hi ha divorci entre la direcció i les bases del partit actual. Potser perquè han patit una estimbada de desercions pels cops de volant. L’única candidatura crítica només ha aconseguit el 12%. El divorci, en conseqüència, només segueix entre l’electorat que els ha deixat de votar i el partit. Cal recordar que la desconnexió de l’electorat es va produir mentre el partit predicava que havia “d’eixamplar la base” i simultàniament entregava tot el poder de decisió –referèndum inclòs– al govern espanyol del PSOE. Contràriament al que s’ha dit sobre junqueristes i roviristes, el gir estratègic d’ERC el va dictar l’aparell d’Aragonès, especialment des que van obtenir la presidència Generalitat. Van circumscriure tota política al joc de forces dins l’autonomisme i la bilateralitat autonòmica. A Catalunya van intentar fer una opa a l’electorat del PSC i el de Junts (recordem la composició del govern d’Aragonès). Junts va resistir electoralment, però aquesta política d’aprenent de bruixot va acabar reforçant el PSC i enfonsant ERC. El resultat és que l’espai del centreesquerra independentista és dirigit per “un pollastre sense cap”, com denunciava Bosch, amb molta retòrica de “nova esquerra” però que a la pràctica reforça l’statu quo estatal (com van fer la Colau i companyia). Qui fins ara presidia el partit com un camaleó (quants girs de guió?) es creu un Messi o un messies destinat a ser president i l’aclamen com a tal. El problema de fons és que, sense que s’articuli l’espai entre Junts i la CUP, la independència no és possible. Foc nou amb cendres apagades?