Cooperació

Un pescador anglès ha publicat un anunci al “Times”. No hi ofereix de comprar o vendre estris de pesca, que és el més normal quan un pescador posa un anunci. No. El pescador ha posat l’anunci per agrair la cooperació d’un salmó que –finalment– s’ha deixat pescar.

Jo no sé si això forma part del típic “fair play” anglès, però en aquests darrers moments de l’any m’ha fet meditar. Hi ha una possible meditació sarcàstica, és clar: el botxí mostra el seu agraïment a la víctima. El poderós agraeix la seva “comprensió” al feble, que no oposa resistència, el timador agraeix a l’incaut la seva badoqueria, les dictadures agraeixen als súbdits que valorin per damunt de tot l’“ordre públic”, la qual cosa permet que una minoria es beneficiï impunement de profitosos desordres privats (algun dia caldrà fer veure que el veritable “ordre públic” no és la calma al carrer sinó que els funcionaris públics no admetin corrupcions ni negligències i que els ciutadans actuïn –socialment, econòmicament– d’una manera cívica, però això és un altre tema). També els qui ens tenen dominats ens han agraït sovint el nostre “seny”.

Però m’agradaria donar a l’anècdota del pescador anglès una altra dimensió. Sense peixos no hi pot haver pescadors, sense els altres nosaltres no som. En acabar l’any –durant el qual tots hem fet això o allò– potser és oportú de tenir-ho present. En el balanç d’aquest període seria massa pretensiós imaginar que el platet positiu només pesa les nostres aptituds i el nostre esforç, com si aquest esforç l’haguéssim fet en soledat. El fracàs no és, sovint, culpa exclusiva de nosaltres, però l’èxit no és mai, “absolutament mai”, un mèrit exclusiu nostre. I si no hi ha èxit ni fracàs ostensibles, sinó un senzill i regular “anar fent”, també anem fent gràcies a la cooperació de coneguts i de desconeguts, perquè som un fil incorporat a una xarxa immensa i complicada.

I no tan sols hem d’estar agraïts als qui ens ajuden, d’una manera més o menys incondicional, sinó també als qui són la nostra “oposició”. A determinades oposicions devem l’enfortiment o el canvi de les nostres “posicions”, i si aprenem a valorar aquest servei que ens fa l’adversari, el crític, el contradictor, estem a punt d’aprendre perquè la democràcia és un mecanisme de progrés, encara que grinyoli, és a dir, encara que a vegades ens resulti desagradable o incòmode.

A punt d’acabar l’any, doncs, aquestes ratlles d’avui són el meu anunci d’agraïment a tots els qui fan l’AVUI –a la majoria dels quals no conec– i a tots els qui el llegeixen, per la seva cooperació diària; als qui m’han fet arribar cartes, favorables o desfavorables, informacions o suggeriments, que no sempre puc atendre però que sempre m’han enriquit. Perquè la pitjor pobresa és la de la suficiència orgullosa, la de qui creu que el peix és el trofeu del pescador, quan la realitat és la contrària: són els peixos, amb la seva existència, els qui han fet possible l’existència del pescador. Cada u de nosaltres deu als altres el fet de poder passar, avui, del 1980 al 1981.