El factor humà
L’home del Nadal
El Miguel tindria motius per viure en un món més aviat fosc, perquè les preocupacions acostumen a anar acompanyades d’una nebulosa que tot ho enteranyina. Sortir de casa al matí deixant-hi la mare malalta i marxar cap a a la feina per afrontar una jornada de vuit hores de conserge en un edifici de l’Eixample barceloní, vuit hores carregades de tedi que passen lentes, a vegades recargoladament lentes, podria convidar a una foscor d’esperit, un pessimisme vital en forma d’ombra que et fa tancar cap endins i no viure de portes enfora. Però el Miguel és llum, i tots aquells que ho són quan s’acosten aquests dies de Nadal fan que allò que hi ha al seu entorn s’il·lumini i tingui un caire més viu i també més alegre.
Es fa difícil trobar a la ciutat de Barcelona un vestíbul d’edifici adornat aquests dies amb tantes ganes d’encendre els bons propòsits de la gent, com una enorme felicitació de Nadal d’aquelles que de cor desitgen el millor als seus destinataris. Que el gran portal que dona accés a la finca del número 262 del carrer Diputació brilli aquests dies com una resplendent candela és idea i també mèrit del Miguel, que des de fa vuit anys presta els seus serveis com a conserge en aquesta casa propietat de la família Amat. Ningú li ho mana, ho fa perquè vol i, a més, finançant-ho de la seva butxaca.
De fet, el Miguel podria anar a la feina, mirar l’espai i arribar a la conclusió encertada que allò ja està bé com està i que al vestíbul no hi fa falta cap adorn. La perfecta i preciosa escala de marbre relluent que condueix a un primer nivell, la gràcia de les columnes que emmarquen el primer tram de l’escala que puja a l’entresol, la petita joia que és la caixa de fusta treballada de l’ascensor modernista, tot fa que el conjunt pugui ser admirat i apreciat per si sol, pel seu valor arquitectònic, sense necessitat de cap adorn. És un espai bell però que no desprèn llum; la llum la hi posa el Miguel, volgudament, perquè sap que després d’ajustar els adorns, connectar bombetes i encendre les tires de led, quan els veïns de l’edifici entren i surten ho fan amb un somriure als llavis, un esperit d’il·lusió renovat, com tocats per la vareta del Nadal, això que ningú sap què és però que a tothom li agrada.
I és una injecció de bona energia no només per als que viuen o treballen a l’edifici, sinó també per als vianants que passen pel carrer. “N’hi ha que fan fotos des de la vorera estant i d’altres que entren expressament per mirar-ho”, explica amb orgull de feina ben feta aquest emissari dels bons propòsits nadalencs.
L’art del Miguel no s’improvisa, cada any que passa millora i amplia els adorns i ja acaben les vacances d’estiu que el seu cap vola cap el Nadal, i aleshores comença a dedicar part del temps d’estar-se a l’habitacle de la porteria a buscar a internet què pot comprar perquè, arribat el moment, l’escala llueixi com cap altra. La decoració a la casa dels Amat lluirà fins al 6 de gener, i l’endemà mateix tocarà retirar l’arbre, els regals que hi ha al peu, les flors vermelles, les papallones, els llaços, les bombetes i tot el que quedaria estrany un cop superat el Nadal. Des d’aleshores Diputació, 262 tornarà a ser una més de les boniques porteries que es poden admirar a l’Eixample. Una més, no, una porteria amb un porter amb llum pròpia i àngel.
