Opinió

Lletra petita

L’Arcadi, el fill de la Pilar

“L’ànima se’n va amb cada inspiració insuficient, cada espiració acompanyada d’un concert de xiulets

Acabo de veure a TV3 la Pilar Bar­celó amb el seu fill Arcadi. La Pilar és –em nego al verb en pas­sat– una de les millors copi­lots de ral·lis –allò que jo hau­ria vol­gut ser i que, en idi­oma Messi, no se dio– i fa una dècada que li vaig per­dre la pista. Ara m’ha sem­blat enten­dre per què. Després de tenir el seu segon fill –amb una malal­tia res­pi­ratòria–, la Pilar va posar totes les capa­ci­tats, tota l’ener­gia, totes les hores, tota la vida, a tre­ba­llar pel seu fill. Fins i tot han creat una fun­dació. A la Pilar la conec poc –de quan com­pe­tia en ral·lis amb Nani Roma en l’època de Mini– però en dues dècades de cur­ses va asseure’s a la dreta d’una vin­tena de pilots, alguns dels quals amb grans llo­rers al coll.

Els tes­ti­mo­nis per­so­nals que apa­rei­xen any rere any en La Marató de TV3 són tots, sense excepció, font de reflexió, fins i tot d’ins­pi­ració. Però la Pilar i el seu fill –i el pare del seu fill, és clar– m’empe­nyen a trans­gre­dir la regla periodística que sosté que les cir­cumstàncies de l’autor no han d’aflo­rar en els tex­tos. Jo vaig ser malalt pul­mo­nar des de nen fins que vaig ser gran, molt gran. Deu fer una dècada llarga que vaig tro­bar el meu últim esprai de sal­bu­ta­mol (Ven­to­lin, per enten­dre’ns), cadu­cadíssim, a la but­xaca d’un abric. Era asmàtic, i ni els antígens desen­si­bi­lit­za­dors per­so­na­lit­zats per com­ba­tre el des­en­ca­de­nant al·lèrgic –mesos i mesos de pun­xada diària– tenien una uti­li­tat clara.

La falta d’aire és des­truc­tiva, impotència pura. L’ànima se’n va amb cada ins­pi­ració insu­fi­ci­ent, cada espi­ració acom­pa­nyada d’un con­cert de xiu­lets. Els bene­fi­cis de la res­pi­ració abdo­mi­nal i les vir­tuts del con­trol del cicle res­pi­ra­tori es des­di­bui­xen quan només ser­vei­xen per retar­dar la petició d’auxili. L’expec­ta­tiva d’esqui­var la puta mili –diguem-ho tot, quina sort que he tin­gut– queda tan lluny que ni tan sols hi somies. Només dema­nes una agu­lla a la vena per tor­nar a res­pi­rar.

Jo que soc un (apa­rent) exasmàtic (apa­rent­ment) curat (que mai se sap, perquè, igual com va mar­xar, pot tor­nar), em sento incapaç de posar-me en el lloc de qui va assis­tit per oxi­gen tots els segons de la seva vida, pen­dent d’un tras­plan­ta­ment (o no) o d’una tro­ba­lla de la ciència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia