Lletra petita
L’Arcadi, el fill de la Pilar
Acabo de veure a TV3 la Pilar Barceló amb el seu fill Arcadi. La Pilar és –em nego al verb en passat– una de les millors copilots de ral·lis –allò que jo hauria volgut ser i que, en idioma Messi, no se dio– i fa una dècada que li vaig perdre la pista. Ara m’ha semblat entendre per què. Després de tenir el seu segon fill –amb una malaltia respiratòria–, la Pilar va posar totes les capacitats, tota l’energia, totes les hores, tota la vida, a treballar pel seu fill. Fins i tot han creat una fundació. A la Pilar la conec poc –de quan competia en ral·lis amb Nani Roma en l’època de Mini– però en dues dècades de curses va asseure’s a la dreta d’una vintena de pilots, alguns dels quals amb grans llorers al coll.
Els testimonis personals que apareixen any rere any en La Marató de TV3 són tots, sense excepció, font de reflexió, fins i tot d’inspiració. Però la Pilar i el seu fill –i el pare del seu fill, és clar– m’empenyen a transgredir la regla periodística que sosté que les circumstàncies de l’autor no han d’aflorar en els textos. Jo vaig ser malalt pulmonar des de nen fins que vaig ser gran, molt gran. Deu fer una dècada llarga que vaig trobar el meu últim esprai de salbutamol (Ventolin, per entendre’ns), caducadíssim, a la butxaca d’un abric. Era asmàtic, i ni els antígens desensibilitzadors personalitzats per combatre el desencadenant al·lèrgic –mesos i mesos de punxada diària– tenien una utilitat clara.
La falta d’aire és destructiva, impotència pura. L’ànima se’n va amb cada inspiració insuficient, cada espiració acompanyada d’un concert de xiulets. Els beneficis de la respiració abdominal i les virtuts del control del cicle respiratori es desdibuixen quan només serveixen per retardar la petició d’auxili. L’expectativa d’esquivar la puta mili –diguem-ho tot, quina sort que he tingut– queda tan lluny que ni tan sols hi somies. Només demanes una agulla a la vena per tornar a respirar.
Jo que soc un (aparent) exasmàtic (aparentment) curat (que mai se sap, perquè, igual com va marxar, pot tornar), em sento incapaç de posar-me en el lloc de qui va assistit per oxigen tots els segons de la seva vida, pendent d’un trasplantament (o no) o d’una troballa de la ciència.