Un ‘pesebre’ damunt un pessebre

Un pessebre és una representació de la vida mateixa en un petit teatret, inanimat, on es disposen figures humanes i altres elements de complement per donar versemblança a l’escena que es proposa reproduir. Un pessebre té una inspiració religiosa perquè sorgeix de la representació del naixement de Jesús amb l’adoració de pastors, Reis Mags, ramats de xais, rius, ponts, pous i molta molsa, però també pot esdevenir una exposició moderna, evocadora d’una història que faci entendrir perquè, ja se sap, Nadal és o vol ser tendresa. Això és el que fa, ni més ni menys, el pessebre disposat aquest any al pati de carruatges de l’Ajuntament de Barcelona, on es representa el poema de Salvat-Papasseit Nocturn per a acordió i que és el millor exemple d’una tradició evolucionada.

El mot pessebre prové de la fórmula valenciana pesebre, que a la vegada adopta el mot castellà pesebre, que correspon a l’espai en forma de menjadora dins d’un estable on els animals van a alimentar-se. És per analogia a aquesta acció de donar menjar –i també per una incidència important del castellà durant molts anys en l’ofici del periodisme– que entre el gremi dels informadors es fa servir el mot pesebre per referir-se a un treball que és una bicoca i que suposa més gaudi que feina o amb la presència d’una gratificació en espècies o un component lúdic, com pot ser un viatge, que fa que tot plegat sigui més agradable.

Anar a prendre cava i menjar canapès a l’imponent Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, convidat per l’alcalde de la ciutat, per donar la benvinguda a les festes de Nadal, seria una d’aquestes activitats periodístiques que podrien tenir la catalogació de pesebre si no fos que tothom que hi assisteix es posaria ràpidament d’acord a convenir que es tracta d’un acte social de cortesia, una trobada consolidada en el temps i que ja té categoria de tradició, on en tot cas el beure i l’aliment distribuïts serien la manera de compensar les llargues hores de feina, esperes, disgustos i altres conseqüències associades a la feina dels informadors locals. A més, els periodistes saben que no abunden les ocasions en què es pot tractar de tu a tu l’alcalde de Barcelona, de forma distesa, i són pocs els que es deixen perdre l’ocasió. És a dir, no només s’hi va a menjar i beure.

Es vulgui dir com es vulgui dir, l’acte organitzat per l’alcalde es va fer trepitjant el terra del Saló de Cent o, vist al revés, damunt del sostre del pati de carruatges on hi ha el pessebre municipal. El mateix Jaume Collboni es va encarregar de recordar-ho quan, en el seu parlament de benvinguda, va respondre als que critiquen que el muntatge no estigui al mig de la plaça de Sant Jaume i ho va fer assenyalant amb el dit índex cap al terra per dir amb satisfacció que el pessebre situat als seus peus ja ha rebut, fins ara, la visita de 62.000 ciutadans, segons el recompte que fa la Guàrdia Urbana.

Pel que fa a les figures animades del pessebre vivent del Saló de Cent, cal destacar l’absència sonada d’Elisenda Alamany, lligada a les obligacions del nou càrrec. El dia de celebració per a la cap del grup d’ERC a Barcelona i flamant nova secretària general del partit va ser dissabte, nit de triomf, d’infantament i només el temps i la feina diran si també d’una bona nova.