Frankenstein, Zelig i ERC

‘Zelig’ és una vella pel·lícula de Woody Allen en què el protagonista mima com un camaleó l’aspecte físic dels seus interlocutors, la seva expressivitat, els tics i el pensament. Quan el nostre Zelig parli al Cercle d’Economia els dirà que “no han de témer res d’ERC”, i si parla a l’àrea metropolitana de Barcelona els dirà “nosaltres som la veritable esquerra”. També proclama “estimo Espanya” mentre ens pega negant la síndrome d’Estocolm. Nova Esquerra Nacional va criticar aquest tret de Junqueras, acusant-lo de voler assemblar-se al país (?) en comptes de transformar-lo des d’una perspectiva d’esquerres. Té gràcia que ho diguin els qui dirigien el partit des del govern d’Aragonès quan emulaven els “convergents” en els fets i la retòrica dels comuns (amb l’aplaudiment de Junqueras). Van predicar que renegaven de tot nacionalisme mentre fitxaven representants de CiU. Deien que eren independentistes, però no pas nacionalistes, dilapidant el llegat de les esquerres “d’alliberament nacional”. Alhora fitxaven socialistes no independentistes com a consellers. Tardà acaba de subratllar que la militància del partit no ha de ser només independentista. És a dir: ni nacionalista, ni independentista, però sí d’esquerres. Al govern d’Aragonès, però, no calia que fossin tots d’esquerres. Quan parlen de recosir el partit, és inevitable pensar en les sutures de Frankenstein. El front de Junqueras; un braç d’Elena, el de l’operació Gàbia; una cama de la secretària general, Alamany, que ja entrava al govern de Collboni; un ventre ple de B de bilis, unes natges clavades a les poltrones, i uns peus que no són ni nacionalistes ni independentistes. El cos en una singular taula de claredat. D’autòpsia?