L’última barca

He lle­git que un tor­tosí cons­tru­eix “l’última barca de la seva vida”. Té setanta-sis anys, i gai­rebé tots se’ls ha pas­sat cons­truint embar­ca­ci­ons flu­vi­als –molts lla­guts per a nave­gar per l’Ebre– i bar­ques cos­te­ja­do­res del delta. Com a cul­mi­nació de la seva acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal ara vol dedi­car la seva dar­rera obra als seus fills i als seus néts, perquè tin­guin un record del seu tre­ball artesà.

M’ha fet impressió això de “l’última barca de la meva vida”. El senyor Vilas, el tor­tosí, sem­bla estar-ne con­vençut. Suposo que és un pro­blema d’ener­gia física, de capa­ci­tat de tre­ball, i que per tant es veu ben aviat en la situ­ació de jubi­lat forçós; i dic forçós perquè ima­gino que un artesà ena­mo­rat de la seva feina no la dei­xa­ria mai voluntària­ment.

L’última barca… Sem­bla un títol d’un poema, d’una novel·la, d’una cançó. És una frase que té una enorme força de sug­gestió, perquè fer bar­ques vol dir crear vehi­cles d’explo­ració, d’aven­tura, de vida mòbil. Fer l’última barca vol dir que ja tot serà vist des del port de la con­tem­plació.

Tots fem, és clar, alguna cosa una “última vegada”, però uns ho saben i uns altres no. L’artesà tor­tosí per­tany al grup dels qui són cons­ci­ents de l’“aca­ba­ment”. No gosa­ria pas dir si aquesta consciència és bona o és dolenta, si pro­por­ci­ona sere­ni­tat o angoixa. Una barca no es cons­tru­eix pas en qua­tre dies, de manera que l’home té temps –men­tre tre­ba­lla la fusta com sem­pre– d’ado­nar-se del suc­ces­siu aban­do­na­ment de tots i cada un dels actes i els ges­tos que li eren fami­li­ars. No tan sols és l’última barca, així en bloc: és l’últim pont de popa del lla­gut, és l’últim pal, és l’últim enca­de­llat, és posar l’última fusta i donar l’última pin­ze­llada. Jo no sé si el senyor Vilas solia can­tar, tots aquests anys, men­tre tre­ba­llava, o en què pen­sava, i si durà fins al final la mateixa cançó o els matei­xos pen­sa­ments.

Hi ha gent que també sap que fa l’última paret, o l’última còpia a màquina, o l’última ope­ració quirúrgica, o l’última cursa de bici­cle­tes, perquè els ha arri­bat –i ho saben, o ho han deci­dit– el moment de ple­gar.

D’altres no ho sabran mai. No ho hau­ran pogut pre­veure, perquè la mort els haurà para­lit­zats d’una manera impre­vista o la decadència serà tan sub­til­ment pro­gres­siva que, sense haver-se’n ado­nat, l’avui ja no serà la con­ti­nu­ació natu­ral de l’ahir.

John Len­non no sabia que aquell disc era el seu “últim disc”, ni Sá Car­neiro sabia que el míting del matí havia estat l’últim míting, ni la majo­ria de pin­tors, escrip­tors i músics saben que aquell qua­dre, aquell lli­bre i aque­lla par­ti­tura són l’última mani­fes­tació que els ha estat per­mesa.

I en un ter­reny més vul­gar, però d’enorme sig­ni­fi­cació per­so­nal: ¿quina és l’última con­versa, l’última abraçada, l’última mirada…? Només els altres, els super­vi­vents, sabran que era l’última. Ho sabran després, perquè la vida –a des­grat de les imat­ges literàries– no és una barca que dis­se­nyem a la nos­tra manera, sinó un riu que passa i que no podem atu­rar amb les mans.