El temps del taxista

Ho havia pensat més d’una vegada: els taxistes que esperen, a la parada, l’arribada d’un client; els cobradors dels pàrquings que s’estan en les seves gàbies de vidre; els ordenances d’aquell museu que gairebé no visita ningú… Tota una colla de gent que cada dia passa moltes hores “sense haver de fer res”, sinó esperar, no podria fer “alguna altra cosa”?

Un taxista de Londres ens ha donat una resposta. Ha guanyat, a la televisió, el concurs cultural més important, i no us penseu que hi participava gent de poca preparació; el taxista ha competit, en la final, amb universitaris i ciutadans amb estudis superiors. El tema triat pel taxista era “L’abadia de Westminster”, i sembla que el dominava a fons. Com ho havia aconseguit?

“He après tot el que fa referència a l’abadia de Westminster aprofitant les estones que m’havia de passar al taxi, esperant.”

És un home de trenta-cinc anys, és a dir, encara jove, i no s’ha resignat a la passivitat. No el satisfeien les hores buides, els minuts perduts l’un darrera l’altre. No ha volgut confondre el “lloc de treball” amb el “treball”. Em direu que hi ha determinades feines que consisteixen precisament a estar en un lloc i que no tan sols no es demana a l’empleat que faci altra cosa que ser-hi, sinó que no seria benvist que ocupés els lleures amb una altra activitat, ni que sigui compatible. Fins i tot és possible que la lectura hi sigui prohibida. M’imagino perfectament els veïns d’una “casa bona”, amb porter, reaccionant desfavorablement davant un porter afeccionat a la lectura i a l’estudi, sobretot si la lectura és seriosa. Perquè això sí que és curiós: es pot arribar a admetre que l’empleat que no té res a fer es “distregui” amb una revisteta, però costaria de pair, em sembla, que es dediqués a estudiar el Modernisme o la Catalunya medieval.

Això ens duria a considerar el valor que donem a l’ús del temps. Acostumem a pontificar sobre el bon ús i el mal ús, d’acord amb el nostre patró particular. Llegir aquell llibre, escoltar aquell disc, mirar aquell programa de televisió, practicar aquell esport, col·leccionar segells o dedicar quatre hores a cuinar un sopar seran usos del temps encertats o desencertats segons les idees i els costums de cada u de nosaltres; es tracta, doncs, de valoracions discutibles, inevitablement subjectives.

Per això deixo de banda el bon ús i el mal ús, i em limito a recordar el “no ús”, tan estès. Amb un aclariment necessari: em refereixo al no ús inconscient, a la simple i vegetativa “pèrdua” del temps. Una altra cosa és la contemplació activa, el domini mental i emotiu de cada minut, de cada segon; el taxista de Londres ha aprofitat el temps estudiant l’abadia de Westminster, però també podia aprofitar-lo meditant sobre la pluja que queia, sobre la fugacitat de la vida o fruint a fons del plaer de no fer res.

Qualsevol cosa que doni vida a l’existència.