Fronteres i pau

M’ha deixat parat saber que a Bellvei, Baix Penedès, la frontera provincial parteix la població. No m’hauria d’estranyar, ja ho sé, perquè, de disbarats “provincials”, n’hi ha molts, però en aquest cas es baten els rècords d’irracionalitat.

També hi ha límits municipals conflictius, però el fet és més comprensible, perquè l’evolució d’algunes poblacions pot topar amb unes fronteres tradicionals, històriques, del terme. Una vegada vaig ser en una casa d’un poble, la meitat de la qual pertanyia a un ajuntament i i’altra meitat a un altre. Si algú moria a la cambra que mirava a ponent havia mort al poble A, i se’n feia càrrec el servei corresponent; els qui morien –o naixien– a la cambra orientada al nord ho feien administrativament al poble B.

Bellvei pertany a la “província” de Tarragona, llevat d’un barri que pertany a la “província” de Barcelona, i la ratlla divisòria passa pel mig d’un carrer que es diu “Carrer Dues Províncies”. Aquesta situació no tan sols és grotesca, sinó dramàtica, si hem de fer cas dels testimonis que diuen que els veïns d’una banda del carrer i els de I’altra es consideren, a més de forasters, “enemics”. Les tensions són contínues entre “tarragonins” i “barcelonins”, i no manquen raons pràctiques: la minoria “barcelonina” no col·labora en les despeses del municipi de Bellvei –pertany a Castellet i la Gornal– i els seus serveis, per tant, són vedats.

És terrible el poder que té una frontera, per arbitrària que sigui. El mur de Berlín ha dividit profundament, pocs anys, una comunitat històrica, però no ens deixem enganyar pel que és visible: hi ha “murs administratius” que no trenquen el paisatge però són igualment destructius. La inconcebible partició de la Cerdanya –i la Catalunya Nord–, la franja de Ponent i una colla de punts del Principat són exemples de la dura eficàcia amb què s’imposen les fronteres, que tenen una estranya capacitat per a convèncer la gent. És una persuasió gota a gota, dia a dia, feta de repetició de tràmits.

És curiós el que ha passat amb el mot “frontera”, que originàriament significava terra de ningú; espai disponible i, en definitiva, elàstic. Ara encarna la rigidesa. Les fronteres, abans, se les feien els afectats, se les feien sobre el terreny, i ara tenim unes fronteres decidides des d’un despatx llunyà per unes persones que mai no han trepitjat el territori.

El cas de Bellvei no deu ser pas l’únic, encara que, segons sembla, és un dels més greus. No pot ser que una aberració administrativa enverini tot un poble i provoqui enemistats familiars. Hem de fer saltar les fronteres que destrueixen la necessària convivència.

I parlant de pau: el dia 30 de gener s’escau l’aniversari de la mort de Gandhi, i s’havia dit que seria celebrat cada any com a “Dia escolar de la no-violència i l’educació pacificadora”. Se’n sap alguna cosa?