La multinacional dels desgraciats

El 1979 se celebrà l’Any de l’Infant. En aquells dotze mesos van morir dotze milions (12.000.000) d’infants per culpa d’una nutrició deficient –mal alimentats, vaja– i de malalties parasitàries provocades per aigües infectades.

No recordo quin any es commemorà arreu del món l’Any de la Dona. A l’Àfrica, cada any moren de part 500.000 dones, mig milió.

Només que cada Estat apliqués el cost d’un parell de tancs, o d’un avió, a l’adquisició i oferiment de vitamines, incomptables infants serien salvats, però deixem-ho córrer, perquè això és predicar en el desert de ls interessos creats.

El nombre d’infants maltractats és enorme –parlo d’infants apallissats i torturats, i també d’aquesta forma de mal tracte que és l’abandonament i el menyspreu. Tagore va escriure que “cada infant que neix és una prova que Déu no ha perdut encara l’esperança en els homes”, però l’afirmació s’ha reduït a ser una frase bonica. En tot cas, molts dels infants que neixen estan condemnats a no poder tenir cap esperança en la humanitat.

També hi ha moltes dones-víctima, i no pas, precisament, en les societats “primitives”, sinó en les més “cultes” i “modernes”. A Basilea –ja ho veieu, a Suïssa– s’ha construït una fundació per a la protecció de les dones maltractades. El Centre de coordinació de les associacions femenines de Basilea publicà fa poc més d’un any un extens informe que demostrava la necessitat de crear a la ciutat una possibilitat de refugi per a les dones apallissades. Paral·lelament, un grup de dones havia fundat una “associació per a una casa de les dones” que pogués acollir temporalment les dones maltractades, amb els seus fills, perquè tinguessin l’oportunitat de “respirar” una mica abans de prendre una decisió sobre el seu futur; una casa amb un consultori jurídic i mèdic, basada en el principi de la solidaritat, i en la qual unes col·laboradores permanents s’encarregarien d’orientar les dones sobre les gestions aconsellables.

Quant als vells, s’ha descobert una història terrible. Margot Franck és morta des de fa quatre anys, però ningú no ho sabia. La senyora Franck vivia a Hamburg, en una casa de 72 pisos. Tenia un compte en un banc, en el qual la Seguretat Social alemanya ingressava la pensió cada mes; d’aquesta pensió, el banc pagava el lloguer. La senyora Franck ja era morta, però el pagament de la pensió i del lloguer ha durat 48 mesos. De la senyora Franck, ningú no en sabia res, i alguns veïns han dit que s’imaginaven que estava internada en un hospital psiquiàtric.

No. És la societat maltractadora d’infants, de dones, de vells, la que hauria de rebre tractament psiquiàtric.