Lladres a la universitat

Aquesta crònica no tracta dels professors que no posen les notes que haurien de posar, sinó de joves que volen anar pel món al marge dels llibres, l’estudi i les notes amb un estil de vida de risc, poc recomanable. Tracta també dels espais on es desenvolupa la vida quotidiana, com és el domicili particular, els àmbits de feina o també les instal·lacions per a activitats docents, llocs que haurien de se segurs, lliures d’espants.

Quan algú arriba a casa i descobreix que hi han entrat lladres, el problema acostuma a ser el sotrac emocional de sentir-se vulnerable en el seu espai més íntim i no tant allò que els delinqüents hagin pogut endur-se. Quan en un despatx es constata que entre els companys hi ha algú que té els dits llargs, acostuma a aparèixer una desconfiança entre la plantilla que inevitablement enrareix l’ambient. Anar a la universitat amb temor de ser víctima d’un robatori també afecta l’estabilitat que va associada a la seguretat. Això és el que passa a l’edifici de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, on els alumnes han de fer front a una onada de robatoris dels ordinadors personals, eina indispensable per seguir el curs amb garanties d’èxit.

El problema no és nou d’aquest curs, sinó que ja fa mesos que s’arrossega. Abans que s’acabés el curs anterior ja s’havien produït robatoris d’ordinadors dels alumnes, fet que va fer reaccionar la comunitat del centre, i es van penjar cartells alertant de la presència de lladres a la facultat. Va passar l’estiu, va arrencar el nou curs i, acabat el primer trimestre, en una de les columnes del gran vestíbul d’entrada, encara hi ha enganxat un cartell, rudimentari però il·lustratiu, on s’avisa el personal de la presència de lladres i de la necessitat de tenir cura de les seves pertinences. El text està escrit en anglès i s’acompanya de dos dibuixos que fan prou entenedor el missatge.

El cartell és ben visible, els alumnes i professors n’estan alertats però, tot i això, els robatoris continuen impunement. Dijous de la setmana passada, un alumne de primer curs que tot just fa tres mesos que és a la facultat, mentre feia temps amb un grup de companys assegut a escassos metres del cartell, va reconèixer que ell mateix havia estat víctima d’un robatori quan, en un recés, li va desaparèixer l’ordinador que havia deixat a l’aula. El jove no era conscient d’haver comès cap temeritat en deixar l’ordinador al pupitre perquè, dins de l’aula, s’hi havia quedat la mestra amb actitud vigilant. Segons va poder saber després l’estudiant, a l’aula hi va entrar un noi amb un comportament erràtic i, en un moment de distracció de la docent, va agafar l’ordinador.

Resoldre el problema no és fàcil perquè un jove lladre enmig de molts joves passa desapercebut i és una evidència que en aquest àmbit l’acció dels delinqüents hi troba el terreny abonat. Tampoc agrada la idea d’omplir de policia un espai com la universitat, on la raó s’ha d’imposar a la repressió, encara que tingui un sentit i una justificació. L’estudiant víctima del robatori va resoldre l’afer gràcies a una assegurança de la llar que ha cobert el cost de l’ordinador. Més difícil i molest és haver de recuperar apunts i feina perduda i recuperar-se també d’aquest aterratge accidentat en el món d’adults que és la universitat.