Perdó si no t’he acompanyat

Mai he dedicat aquest espai a fer recomanacions culturals perquè no és la finalitat d’aquesta columna i perquè no em considero prou experta en res com per suplantar els crítics que realment en saben. Mai fins ara; perquè em sento gairebé obligada a recomanar la minisèrie Querer, de la directora Alauda Ruiz de Azúa, perquè més enllà de les qüestions tècniques i de la interpretació dels protagonistes, ajuda a entendre que la violència de gènere pot ser molt subtil, admet molts matisos, i no sempre és fàcil de diagnosticar. Explica amb molta mestria com existeix el maltractament a la parella sense necessitat d’arribar a les mans ni a l’insult, i com les dones poden transitar durant dècades per la dictadura del patriarcat normalitzant com si res situacions que són molt greus. I sí, qualsevol dona pot ser víctima de la violència de gènere, tant és la classe social a la qual pertanyi, l’educació rebuda o el nivell d’estudis adquirits. Cap dona escapa a la possibilitat de ser un dia el blanc d’aquest tipus d’agressions, ni a cap dona li resulta senzill escapar d’un laberint que té una única sortida però que, per acabar-ho d’adobar, aquesta és invisible als ulls de qui viu aterrat. La sèrie no només esbudella la violència de genere sinó que ens hauria d’ajudar a prendre consciència del sentiment de soledat que tenen les víctimes i que aguditza encara més el seu calvari. En soc conscient, i per això demano perdó a totes les dones a les quals hauria d’haver acompanyat i no ho he fet, a les que sí que vaig decidir acompanyar però un dia vam veure com em rendia i m’apartava perquè donava la guerra per perduda, a les que he mirat d’acompanyar però de qui no sempre he respectat els silencis, i també a les que he fet tard perquè no he sabut escoltar el seu crit d’auxili. Perquè si la violència de gènere és esfereïdora, no ho és menys sentir que no tens ajuda.