Ostatges

La violència contra les dones és la forma de violència més estesa del planeta. Des de la violació com a arma de guerra, fins als matrimonis forçats, passant per l’assetjament sexual en totes les seves versions i també per la cosificació, la vulneració de drets i el manteniment d’estereotips que redueixen les dones a objectes de plaer o a màquines reproductives. La violència contra la meitat de la població està estesa arreu. També a casa nostra, encara que costi d’assumir. A Europa, dues de cada tres dones haurem patit al llarg de vida alguna agressió sexual. I, evidentment, no les cometran totes el mateix grup reduït d’homes. Això vol dir que totes i tots, en el nostre entorn, hem de conviure amb algun agressor sexual. No han de ser tots violadors en sèrie. Poden ser pares, fills, germans, amics... Gent propera a qui, en un moment donat, “se’ls en va la mà” o “es passen de rosca”, com per desgràcia es diu de manera recorrent. El problema és que no estem parlant de casos aïllats en moments aïllats. Aquesta terrible xacra contra la qual intentem lluitar és un mal sistèmic, un mal que impregna tot l’engranatge social. No són els homes els que tenen por de rebutjar una dona en una discoteca per si després es posa violenta. No són els homes els que tapen els gots per prevenir que una dona els hi posi algun tipus de droga. No són els homes els que han de vigilar tornant a casa de nit per si alguna dona els persegueix. No són els homes els que envien en temps real la seva ubicació quan pugen a un cotxe. Tampoc eren homes les vint persones mortes per violència de gènere, aquest any, a Catalunya. Aquestes víctimes són la punta d’un iceberg que es construeix des de la base. Des del moment que tolerem els acudits masclistes i que normalitzem que les dones hagin de modificar com es vesteixen o com es comporten pel risc de ser agredides. No, les dones no hem de ser ostatges dels instints dels homes, i els homes han de començar a entendre que se’ls acaben els privilegis.