Les llàgrimes de García-Page

El president castellanomanxec, Emiliano García-Page, que té Catalunya en el punt de mira del seu trabuc, podria fer una mirada més crua cap a casa i el seu veïnat madrileny. La seva comunitat, de cinc províncies i dos milions d’habitants, en té dues com a raval de la capital, Guadalajara i Toledo, amb quasi la meitat (48%) de la població de Castella-la Manxa. Aquesta comunitat és més pobra que Madrid, amb una mitjana per contribuent de 33.194 euros, i la de Madrid és de 41.286 euros (dades 2022). Però, degut a la competència fiscal dissenyada per la seva presidenta, essent la capital un 48% més rica per contribuent mitjà, la seva quota fiscal és només un 27% més alta.

Una mitjana sempre és sospitosa per simple, però la realitat és encara més dura, perquè el 30% més pobre de Madrid està fiscalment més mal tractat que el corresponent de Castella-la Manxa, mentre que els més rics suren en benefici fiscal. El 10% més ric ho és a Madrid més del doble per càpita per una pressió fiscal que només és el 16% superior que a Castella-la Manxa. I, cap avall, classes mitjanes i altes surten sempre beneficades a la capital, respecte a Castella-la Manxa, i més com més riques són. Però mai no hem sentit Lambán queixar-se d’un veïnatge immediat que directament el maltracta.

Madrid buida de recursos humans el seu veí del sud, amb 6.650 ciutadans emigrats en un sol any (dades del 2021, i no és cosa d’una sola data). Aquest és el major contingent procedent de les Espanyes, el 40% del total dels 16.054 que arribaren a Madrid. Madrid és competitiva fiscalment i en oferta de llocs de treball per a classes mitjanes i altes, no per a les més humils, que han de competir amb la immigració estrangera i un major cost de la vida. La fuga de les classes dirigents de Castella-la Manxa genera l’absència d’un procés propi de desenvolupament i consolida una situació capada. Emigrar pot ser personalment respectable, però en sentit social és un daltabaix.

Tot i que la riquesa és inferior, el cost de la vida aproximaria les situacions reals d’ambdues comunitats i les quasi empataria respecte a Madrid, categoria per categoria de contribuent, baix, mitjà o alt, perquè a Madrid la vida és un 30% més cara que a Castella-la Manxa (en valors de paritat de poder adquisitiu). Però, només a les classes mitjanes altes i a les altes els surt a compte emigrar a Madrid, mentre que per a les inferiors és millor no emigrar a la capital i viure bé en un subdesenvolupament tranquil, en la decadència, encara que això negui tot futur col·lectiu. Ja hi ha un president de comunitat que plora per l’avui, agressivament si cal, i que ignora plenament el futur.

La gran diferència de la riquesa rau en el fet que, per al total dels ciutadans, a Castella-la Manxa hi ha menys contribuents nets que a Madrid. A Madrid hi ha 2,34 ciutadans per contribuent net, mentre que a Castella-la Manxa són 3,08, la qual cosa genera menys ingressos a la comunitat, encara que els contribuents no siguin –per cost de la vida– tan diferents entre ells. A Castella-la Manxa hi ha un elevat nombre d’ocupats per sota del llindar mínim d’ingressos subjecte a IRPF, com també de població aturada. Hisenda retorna fins al 27% del total dels ingressos recaptats per IRPF a Castella-la Manxa (per un 7% a Madrid, dades 2020). Cada any, l’Agència Tributària reparteix felicitat i bones notícies a Castella-la Manxa, contràriament a la quasi totalitat de la ciutadania de les CA aportadores.

Hi ha, doncs, una greixada màquina de subdesenvolupament, cofoisme, explotació i miratge regional, en benefici de Madrid i de bloqueig de tot concepte de desenvolupament regional. Si Madrid i Castella-la Manxa formessin una sola comunitat (“Castilla la Nueva”, en dèiem fa anys), el debat territorial, de centre i perifèria, formaria part d’una unitat funcional real, avui desmuntada per Madrid, que llueix tota sola, bandera en mà, no amb una, sinó amb cinc estrelles de sobirania.

L’‘España vaciada’ ho és per algú que la produeix. Madrid (2021) absorbeix població de totes les comunitats autònomes, amb el 55% de totes les migracions de l’Estat. En comparació, Catalunya ho fa quatre vegades menys (15% del total), sobretot procedents de València i Aragó. I hi ha altres regions amb balanç positiu destacat, com el País Basc (9%) i les Balears (7%). La dinàmica de concentració espanyola (immigració estrangera a part) té categories clares, amb Madrid en primera posició destacada. Si la solidaritat ha de ser respecte a les comunitats autònomes que han format el personal que s’absorbeix i a les quals es desestabilitza, queda clara quina hauria de ser l’aportació de Madrid.

Castella-la Manxa és un territori sense projecte regional. La seva funció podria ser formular la dignitat de la perifèria de Madrid, o la reclamació amb fonament de l’España vaciada, però no, situar Catalunya al punt de mira ven més.