Carta als Tres Reis

Hem tancat el 2024 amb un munt d’assignatures pendents com a humanitat. Reptes urgents sense assolir, transformacions inajornables a escala global i local… La carta als Reis d’Orient ideal per a l’any que encetem hauria d’incloure una llista minuciosa de desitjos col·lectius a abordar sense excuses, si encara estem convençuts que necessitem construir plegats un món més igualitari i just. Sense més dilacions, el primer desig hauria de ser posar fi al genocidi a Gaza. És difícil, com a humanitat, mirar de cara tanta monstruositat, i gestionar la impotència que implica veure com la comunitat internacional insisteix a fer-se l’orni davant l’aniquilament de milers de persones i la vulneració continuada, desvergonyida i execrable de tots els drets imaginables. No podem normalitzar aquesta barbàrie! Volem més diàleg, més pacifisme, i la fi d’aquesta i totes les guerres! Segon desig: superar la pobresa extrema a través de mesures efectives que facilitin la redistribució de la riquesa. Perquè no es tracta de la insuficiència de recursos, sinó de la manera desigual de distribuir-los. Un tercer desig d’aquesta llista: no ajornar més el repte de l’emergència climàtica. La natura ens està avisant, anem tard i necessitem mesures reals per combatre l’accelerat i descontrolat escalfament global. No fer-ho ens aboca a un futur desolador. També desitgem posar fi a les nombroses violències i discriminacions, contra les dones, els col·lectius LGTBIQ+ i les minories. La diferència ens enriqueix i el seu respecte i tolerància ens fa millors. Un altre desig repetit a moltes taules aquest Nadal: frenar l’auge de la ultradreta. Aturar el seu discurs xenòfob i racista, que només sap afrontar els reptes des de la demagògia, l’odi i la violència contra les persones més vulnerabilitzades. Aquesta és la llista de desitjos per als Reis. Podria ser més llarg... però hem de tenir clar que la responsabilitat de fer-lo realitat recau en totes nosaltres. Cal seguir treballant, de manera individual, en xarxa i des de la responsabilitat compartida, i seguir pressionant, tot l’any, institucions, governs o empreses transnacionals, que són qui realment definiran models de desenvolupament més o menys garantistes dels drets humans. Se’ns gira feina!