Gràcies per tanta valentia i generositat

Aquests darrers dies a Catalunya el món de la comunicació i dels mitjans ha tremolat arran dels testimonis d’Ana Polo, Mar Bermúdez, Alba Carreras i moltes altres dones periodistes que han exposat casos d’assetjament sexual i de discriminacions de gènere a la feina. I és que hem pogut observar de nou com es revelava una veritat dolorosa i silenciada que, a través de casos concrets, evidencia de nou un problema estructural present en molts àmbits i sectors laborals, inclòs el periodisme. De fet, gràcies a les veus d’aquestes dones i a la seva generositat per exposar públicament i relatar les situacions viscudes i alhora tan doloroses que moltes havien carregat a les seves motxilles i havien silenciat per por a les represàlies de tot plegat. Altre cop les dones han trencat aquests blocs immensos de silencis, d’impunitat i de normalització de moltes conductes que es donen en molts àmbits laborals però també a moltes redaccions. Unes relacions de poder que durant anys i anys han permès que es tractés les dones com objectes sexuals, com comparses i amb un nivell de menysteniment que impacta directament en el sentiment de seguretat personal, en la pròpia percepció de la capacitat professional i, és clar, en un aspecte tan essencial com és la pròpia dignitat. I això, que té un impacte tan profund perquè et pot esquinçar en allò més essencial, ha provocat molt dolor, moltes incomoditats i fins i tot un qüestionament sobre la pròpia vàlua. Comentaris sobre el nostre cos, penyores sexuals que cal pagar per treballar o accedir a determinades feines, propostes, comentaris, tocaments de caràcter sexual, silencis incòmodes, situacions irrespirables... tot plegat amb un denominador comú que és la base de tot plegat: el poder. 

Sembla que A poc a poc la societat ha anat evolucionant cap a una major comprensió i consciència d’aquestes situacions de violència i discriminació, i ara quan trenquen el silenci i exposen allò viscut es troba una certa comprensió i suport que fa uns anys enrere era impensable, però encara hi ha una part important de la societat que el que fa és atacar les dones que es confronten amb el sistema, les que s’exposen i trenquen parets, amb l’únic objectiu d’aniquilar-les. I això també ho hem vist aquests dies, per exemple amb el cas de l’Ana Polo. Els insults, atacs i judicis amb què l’ han atacada són inacceptables, plens de ràbia i també de pors, però alhora són molt reveladors perquè evidencien el problema estructural al qual ens enfrontem.

Per això és tan important el que altres dones han fet: sortir públicament a explicar els seus testimonis i a donar-se suport col·lectivament perquè només des de la sororitat i les accions compartides podem confrontar-nos amb aquells que ens volen soles, atemorides i dividides. De fet encara alguns creuen que atacant-ne una això frenarà. I és clar que no hi entenen res. Perquè hi som totes i tenim molt clar que això ja no té aturador. Els atacs repetits a diverses companyes evidencien la por de molts al fet que apareguin els seus noms, els nervis de molts homes que revisen les seves històries i els ressona i recorden les línies vermelles que van trepitjar. I segurament preguen a qui calgui perquè no parlem. Però nosaltres seguirem empenyent, trencant silencis perquè ens sabem i perquè volem posar fi una vegada per totes a tanta violència. Perquè ens ho devem a nivell personal i col·lectiu, però sobretot perquè sabem que també volem construir una societat lliure de violències per a les properes generacions que vindran. 

Reduir tota aquesta qüestió a un tema penal, a un tema de denúncia i sentència penal és no entendre la complexitat del que estem compartint. Comentaris, pressions, propostes... generen ambients que són caldos de cultiu asfixiants que a vegades són difícilment demostrables (prescripció, entorns d’intimitat sense testimonis...) i traslladables a nivell penal però que impacten, perquè  són dolorosos i generen entorns hostils i insegurs. I això també va de cuidar els espais laborals i les relacions que s’hi donen. Perquè en el fons tothom sap que allò lesiona, tothom sap que allò no toca, tothom sap que allò és una línia vermella. I qui no ho sàpiga va tard. Mai podrem agrair prou a aquestes dones que obren pas, que són pioneres i que amb els seus testimonis ens ajuden a avançar. Alguns estan molt nerviosos perquè saben que en qualsevol moment pot sortit el seu nom, i moltes altres per fi poden respirar perquè saben que la vergonya i la por han canviat de bàndol.