Lutiers, els darrers artesans

Antonio Stradivari era un italià que feia de lutier, és a dir, fabricava instruments musicals. Va treballar entre el 1680 i el 1730 a la ciutat de Cremona tot dirigint un taller amb diversos treballadors. Es calcula que va produir més de 1.000 instruments, dels quals se’n conserven uns 650. No va ser l’únic lutier que treballava en aquella època, en què la música es trobava en ple període barroc, un temps que va posar les bases de la música culta actual, en què proliferaven les orquestres que treballaven per a nobles i prínceps i també havia nascut l’òpera com a gènere musical, amb gran èxit als llocs on es representava.

Hi havia altres lutiers en aquella època, però de tots plegats, Stradivari va ser el més famós, conegut més pel seu nom en llatí, ja que signava els violins com Antonius Stradivarius. La fama dels seus instruments ha fet que els seus violins i violoncels avui dia tinguin un valor estratosfèric. Fa anys hi havia violinistes que van tenir el seu propi Stradivarius, com Yehudi Menuhin, però donat que avui dia un instrument d’aquest lutier val milions d’euros, els Stradivarius que fan servir músics solen ser propietat de fundacions o fons d’inversió que els deixen en préstec. Un instrument fet per un lutier fa tres-cents anys, convenientment restaurat, sona de meravella si és tocat per un bon músic, malgrat la seva antiguitat. En una època, l’actual, en què la majoria de productes que comprem són industrials i duren poc, aquest fet ens fa prendre consciència de la qualitat de la feina artesana, avui dia tan escassa. Cal dir que si tots els objectes que comprem fossin artesanals no els podríem pagar. La industrialització va portar a la producció en massa de qualsevol tipus de producte, a una pujada exponencial de la productivitat i també una baixada espectacular de preus. Avui dia comprem moltíssimes més coses que els nostres avantpassats a un prou molt més baix, però de menys qualitat i menys durada. No es pot tenir tot.

Actualment, si volem comprar un violí, tenim dues opcions. O el comprem fabricat industrialment, amb un rang de qualitats molt ampli, o bé el podem encarregar a un lutier, que trigarà dos mesos a fer-lo i ens cobrarà un preu molt més alt, però serà una obra d’art. Recentment, amb la Societat Handeliana de Girona, vam visitar el lutier Eduard Sitjas, que té el seu taller al Barri Vell gironí. El primer que ens va dir va ser: “La meva feina no ha canviat des del 1700, jo podria estar treballant en aquella època i faria pràcticament el mateix.” L’Eduard és a la vegada un ebenista, un artesà, un artista i una persona que estima la seva feina, perquè cada violí o violoncel que produeix és una peça única. La feina comença parlant amb el músic que li encarrega l’instrument per esbrinar quin tipus de timbre desitja i com li agradaria que sonés. Aleshores el lutier comença la seva creació. Li cal comprar la fusta, habitualment a França o a Itàlia, ja que ha de tenir unes característiques específiques. Els llocs d’on prové la fusta són els mateixos des de fa segles. Les dimensions de l’instrument les agafa directament dels que feien els lutiers Stradivari i Guarneri del Gesù, i després de setmanes de feina haurà creat una meravella.

En el temps en que vivim, en què en tot moment es parla de productivitat, competitivitat i en què contínuament hem de fer un munt de coses en poc temps, veure com algú produeix meravelles úniques de forma artesanal, sense pressa, i enllaçant directament amb la tradició dels lutiers italians del 1700 és, senzillament, fantàstic.