Lutiers, els darrers artesans

Anto­nio Stra­di­vari era un italià que feia de lutier, és a dir, fabri­cava ins­tru­ments musi­cals. Va tre­ba­llar entre el 1680 i el 1730 a la ciu­tat de Cre­mona tot diri­gint un taller amb diver­sos tre­ba­lla­dors. Es cal­cula que va pro­duir més de 1.000 ins­tru­ments, dels quals se’n con­ser­ven uns 650. No va ser l’únic lutier que tre­ba­llava en aque­lla època, en què la música es tro­bava en ple període bar­roc, un temps que va posar les bases de la música culta actual, en què pro­li­fe­ra­ven les orques­tres que tre­ba­lla­ven per a nobles i prínceps i també havia nas­cut l’òpera com a gènere musi­cal, amb gran èxit als llocs on es repre­sen­tava.

Hi havia altres luti­ers en aque­lla època, però de tots ple­gats, Stra­di­vari va ser el més famós, cone­gut més pel seu nom en llatí, ja que sig­nava els vio­lins com Anto­nius Stra­di­va­rius. La fama dels seus ins­tru­ments ha fet que els seus vio­lins i vio­lon­cels avui dia tin­guin un valor estra­tosfèric. Fa anys hi havia vio­li­nis­tes que van tenir el seu propi Stra­di­va­rius, com Yehudi Menu­hin, però donat que avui dia un ins­tru­ment d’aquest lutier val mili­ons d’euros, els Stra­di­va­rius que fan ser­vir músics solen ser pro­pi­e­tat de fun­da­ci­ons o fons d’inversió que els dei­xen en préstec. Un ins­tru­ment fet per un lutier fa tres-cents anys, con­ve­ni­ent­ment res­tau­rat, sona de mera­ve­lla si és tocat per un bon músic, mal­grat la seva anti­gui­tat. En una època, l’actual, en què la majo­ria de pro­duc­tes que com­prem són indus­tri­als i duren poc, aquest fet ens fa pren­dre consciència de la qua­li­tat de la feina arte­sana, avui dia tan escassa. Cal dir que si tots els objec­tes que com­prem fos­sin arte­sa­nals no els podríem pagar. La indus­tri­a­lit­zació va por­tar a la pro­ducció en massa de qual­se­vol tipus de pro­ducte, a una pujada expo­nen­cial de la pro­duc­ti­vi­tat i també una bai­xada espec­ta­cu­lar de preus. Avui dia com­prem moltíssi­mes més coses que els nos­tres avant­pas­sats a un prou molt més baix, però de menys qua­li­tat i menys durada. No es pot tenir tot.

Actu­al­ment, si volem com­prar un violí, tenim dues opci­ons. O el com­prem fabri­cat indus­tri­al­ment, amb un rang de qua­li­tats molt ampli, o bé el podem encar­re­gar a un lutier, que tri­garà dos mesos a fer-lo i ens cobrarà un preu molt més alt, però serà una obra d’art. Recent­ment, amb la Soci­e­tat Han­de­li­ana de Girona, vam visi­tar el lutier Edu­ard Sit­jas, que té el seu taller al Barri Vell gironí. El pri­mer que ens va dir va ser: “La meva feina no ha can­viat des del 1700, jo podria estar tre­ba­llant en aque­lla època i faria pràcti­ca­ment el mateix.” L’Edu­ard és a la vegada un ebe­nista, un artesà, un artista i una per­sona que estima la seva feina, perquè cada violí o vio­lon­cel que pro­du­eix és una peça única. La feina comença par­lant amb el músic que li encar­rega l’ins­tru­ment per esbri­nar quin tipus de tim­bre desitja i com li agra­da­ria que sonés. Ales­ho­res el lutier comença la seva cre­ació. Li cal com­prar la fusta, habi­tu­al­ment a França o a Itàlia, ja que ha de tenir unes carac­terísti­ques específiques. Els llocs d’on prové la fusta són els matei­xos des de fa segles. Les dimen­si­ons de l’ins­tru­ment les agafa direc­ta­ment dels que feien els luti­ers Stra­di­vari i Guar­neri del Gesù, i després de set­ma­nes de feina haurà creat una mera­ve­lla.

En el temps en que vivim, en què en tot moment es parla de pro­duc­ti­vi­tat, com­pe­ti­ti­vi­tat i en què contínua­ment hem de fer un munt de coses en poc temps, veure com algú pro­du­eix mera­ve­lles úniques de forma arte­sa­nal, sense pressa, i enllaçant direc­ta­ment amb la tra­dició dels luti­ers ita­li­ans del 1700 és, sen­zi­lla­ment, fantàstic.