Cançó de carrer

L’any 1975, ara fa 50 anys, va ser un any prolífic pel que fa a la música en català. Amb el dictador encara viu però a les acaballes, es va publicar Fent camí dels Esquirols, Viatge a Itaca de Lluís Llach, Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa, el primer disc de la Companyia Elèctrica Dharma, l’àlbum dedicat al poeta Salvat-Papasseit d’Ovidi Montllor i Cançó de carrer, de Ramon Muntaner, entre d’altres. A casa mai es van comprar discos de cançons infantils, de manera que, quan era petit, en lloc d’escoltar “en Joan petit quan balla”, escoltava “fent camí per la vida / em tocarà menjar la pols”, “bon viatge per als guerrers / que al seu poble són fidels” i “casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”. De tots aquests discos, el meu preferit sempre va ser el de Ramon Muntaner, que encara escolto de tant en tant.

Hi ha cantants que tenen una llarga vida artística i deixen empremta, com ara Lluís Llach. Altres tenen una vida curta i passen a l’oblit. I també n’hi ha que canten i actuen pocs anys, però el que fan és transcendent. Aquest és el cas de Ramon Muntaner. Nascut a Cornellà de Llobregat, va tenir una sòlida formació musical i als 25 anys treia el seu primer LP (ara en diuen vinil), Cançó de carrer, un dels àlbums més emblemàtics de l’anomenada Nova Cançó.Es va enregistrar amb uns arranjaments brillants de Manel Camp utilitzant guitarres, piano, instruments de vent i fins i tot percussió, tot i que molt camuflada, perquè en aquella estètica musical calia destacar molt el so de la guitarra, concebuda com un instrument de protesta. Muntaner no va escriure mai lletres i sempre agafava poemes d’escriptors diversos, de coneguts i de no tan coneguts. La seva especialitat era musicar-los de manera excel·lent. En la seva veu carismàtica, s’hi podia reconèixer l’energia i la rebel·lia contra la dictadura i la inquietud que es respirava en la societat en aquell moment ple d’esperança però encara dins la grisor del franquisme agonitzant.

Cançó de carrer es va publicar a finals del setembre del 1975, dos mesos abans de la mort de Franco. Dona nom al disc la primera cançó de l’àlbum, un poema de Joan Oliver, Pere Quart. La meva amiga com un vaixell blanc és una de les versions musicals més boniques que s’ha fet mai d’un poema de Salvat-Papasseit. Salve, de Miquel de Palol és un clam d’alliberament (“els pins volen terra lliure / i els vents criden «llibertat!»). Perquè un dia torni la cançó a Sinera és una versió esplèndida del poema d’Espriu i Amb la boca tancada de Fèlix Cucurull és tot un manifest en una època de foscor, censura i repressió en la qual portar el cabell llarg i empunyar una guitarra era un acte de resistència. També hi trobem Glossa en la mort de Mac Sweeney, amb lletra de Ventura Gassol, que explica la lluita d’aquest polític irlandès acusat de sedició per part de la justícia britànica (això de la sedició ja estava inventat) i que va morir el 1920 a la presó després d’una vaga de fam. Els darrers versos són una contundent declaració de principis: “Què en trauríem de viure aquesta vida, / ni de veure el somriure d’uns ulls blaus, / ni de tenir la taula ben guarnida, / si el cor ens deia, encara, sou esclaus?”

El 2018, tres anys abans de morir, es va fer un homenatge a Ramon Muntaner al Teatre Joventut de l’Hospitalet en què diversos cantants van interpretar les seves cançons. Al final de l’actuació, va pujar a l’escenari i va adreçar unes emocionades paraules al públic: “Les meves cançons són les vostres cançons.” El seu llegat ja forma part de la cultura catalana.