La paràbola del fill pròdig

La paràbola del fill pròdig és un dels relats de l’Evangeli segons sant Lluc (15,11-32) més coneguts i també més populars, que pràcticament tothom coneix. De la paràbola, se’n poden treure moltes conclusions, però avui la que m’interessa destacar és potser la menys coneguda: el fracàs. En el relat bíblic es fa molt d’èmfasi en l’actitud del pare i del germà, però es parla poc del fracàs d’aquell germà que, atret pels cants de sirena i de la vida més fàcil, abandona tot el seu passat i l’arrelament. Ja em perdonaran, però aquesta imatge descrita és la que m’ha vingut a la memòria quan he llegit la notícia que el Banc Sabadell vol retornar la seu social a Sabadell després de set anys d’haver marxat a Alacant. És a dir: tornar a casa.

Mai sabrem les pressions que van obligar els responsables del Banc Sabadell a fer aquell pas, però les podem intuir perfectament. Sabem que unes quantes empreses van tenir pressions del rei d’Espanya, un fet inaudit, i que demostra fins a quin punt la monarquia és monarquia de part. I també el govern de Mariano Rajoy i tota la cúpula popular, i la premsa i les televisions espanyolistes i els gurus de les tertúlies, pressionant les principals empreses catalanes i els bancs amb moviments de diners per forçar una acció que CaixaBank i Sabadell es resistien a fer. En aquells moments, la desesperació del govern espanyol era tan colossal que estava disposat a fer qualsevol bestiesa per aturar el que veien possible: la independència de Catalunya. Recordem que la policia patriòtica tenia carta blanca per fer qualsevol tipus d’informe, real o inventat, i de fet en va fer, amb la connivència de la justícia i la premsa amiga, fins al punt que una falsa denúncia per blanqueig de diners de trames criminals al Departament del Tresor dels Estats Units de la Banca Privada d’Andorra, feta sense gaires miraments, li va provocar la fallida i també a la seva filial espanyola, Banco de Madrid. És a dir, es varen carregar dos bancs, un d’espanyol i un altre d’andorrà. Per tant, poca broma. L’Estat espanyol estava disposat a fer-ho tot al cost que fos.

I és en aquest ambient que el Banc Sabadell i CaixaBank van traslladar seus socials. L’un, a Alacant; l’altre, a València, emparats per un decret llei fet amb urgència i ad hoc per protegir legalment aquest canvi sense passar per una assemblea general o una Junta General d’Accionistes, com era preceptiu.

Aleshores tenia una certa lògica una mesura d’aquestes, especialment per tranquil·litzar els dipositants i els accionistes, però ja no era tan lògic convertir aquells trasllats temporals en definitius. I aquí és on fallen els principals responsables d’aquestes empreses, que obliden on van néixer i créixer quan les justificacions sobrevingudes que varen aconsellar fer el pas han desaparegut.

Ara tenim un altre fet sobrevingut, l’atac al Banc Sabadell amb l’opa del BBVA; probablement aquesta és la principal raó per la qual fan el canvi. Tornar a casa, tornar on t’han vist néixer i t’han ajudat a créixer, en els moments difícils, sembla una bona mesura de precaució, encara que sigui tard.

La paràbola del fill pròdig també ens porta al fracàs. L’hauríem de situar en el fet de no haver volgut tornar passades les turbulències i aquelles declaracions en què ens deien que allà hi estaven tan bé i que no tenien previst el retorn. Ara serien objecte de moltes interpretacions.

Si en un article de fa poques setmanes ja vaig dir que no em semblava bé l’opa del BBVA al Banc Sabadell i en vaig explicar les raons, avui continuo pensant el mateix. A més de perdre competència, ara podem perdre un banc català.