Canons acústics

Fa uns dies que, al voltant del petit poble del Baix Empordà on visc, sonen detonacions de canons de so per espantar ocells o senglars. Sonen dia i nit, a intervals de pocs minuts, i l’objectiu principal és aconseguir sobretot que els senglars no entrin als camps i els malmetin, perquè, quan aquests animals envaeixen un espai, arrasen tot el que hi troben al davant i això es converteix en un malson per als agricultors. Però el sistema per foragitar-los també és un malson per als veïns que hi ha als voltants i el concert de lladrucs de gossos que identifiquen aquest soroll com una amenaça de manera continuada, dia i nit, està assegurat. Els canons emeten un soroll semblant a una petita explosió, curta i intensa, que pretén fer fora els animals de les zones amb cultius o fruiters. Els experts en la matèria, però, consideren que, a curt termini, aquest sistema deixa de ser efectiu, perquè els animals s’habituen al so i ja no l’identifiquen com a perillós. Així, doncs, quin sentit té mantenir les detonacions continuades, molestin o no, si arribarà un dia, no gaire llunyà, en què ja no serviran per protegir els camps? Soc conscient que, dient això, em cauran crítiques d’agricultors que creuen, suposo, que no tenen cap més remei que fer servir els canons per evitar les destrosses de senglars i altres animals; els hi va el resultat del seu esforç, és clar. Ara bé, al mercat hi ha altres sistemes, com ara dispositius acústics que s’activen, mitjançant sensors, només quan hi passen animals i no de manera programada cada pocs minuts o emissors d’ultrasons no audibles per als humans, entre d’altres. Com a habitant d’una zona eminentment agrícola (nascuda i criada també en entorns rurals), estic habituada a moltes coses inherents a la vida d’aquests pobles, siguin sorolls, olors o incomoditats diverses; formen part del tarannà quotidià i no molesten, de fet, ni me n’adono. Però les detonacions continuades dels canons em desborden (i a molts altres veïns). Potser soc il·lusa, però estic convençuda que es pot trobar una solució que sigui útil per a tothom, amb sistemes menys pertorbadors com els que deia abans (si cal, subvencionats per les administracions), de manera que la protecció tant dels cultius com de la tranquil·litat dels veïns estigui assegurada.