Gestos plens de tendresa

Li acarona el cabell amunt i avall, permetent que diferents flocs de pèl s’entrellacin amb els seus dits. Les mans rellisquen suaument per tot el seu cap, gairebé a càmera lenta, com si volgués allargar sense fissures cada instant plaent. Sempre de dalt a baix, sempre amb la cura de qui amanyaga el tresor més preuat, un tresor de valor incalculable. Les dues mans treballen alhora i en perfecta sintonia. Cadascuna d’elles té a càrrec un hemisferi i cada mà sap quina és la línia a resseguir. No pot cabre més tendresa en un gest tan senzill. La dona que rep les manyagues té una edat avançada i el seu aspecte prefigura una salut molt fràgil. Probablement, viu en el món de les persones que han vist com de forma progressiva s’anava esborrant tot el seu passat. Potser no reconeix la persona que li fa magarrufes i que empeny la seva cadira de rodes, però rep el gest molt agraïda. La delaten el seu rostre ossut però relaxat, els seus ulls clucs que l’ajuden a concentrar-se en el plaer i el seu somriure dolç com la mel. Qui sap si els seus pensaments estan situats ara mateix en aquells matins, o aquelles tardes, en què era la seva mare qui passava estones llargues raspallant-li els cabells en la direcció del creixement per evitar les estirades que tant li feien entrar en còlera. Quantes estones no haurà invertit ella a fer exactament el mateix amb la dona que ara la cobreix de carícies i li trasllada un amor magnànim, sense data de caducitat. Fa uns anys eren una mare i una filla que sovint mataven el temps imaginant disbarats, com el dia en què van inventar com seria la seva vida si tinguessin ales, o aquell altre en què presumien dels secrets que caçarien al vol si fossin invisibles. Ara no es creuen una sola paraula però la connexió és total. On no hi ha diàleg, hi ha manyagues. I una màgia que atrapa tothom que passa per davant.