Rendició a Farners

Per les xarxes corre el vídeo que fa uns dies va enregistrar la càmera de seguretat d’un supermercat de Santa Coloma. Calma xitxa. Dues clientes paguen la compra. Guaita: ara entra un pulcre ciutadà fent un gest de reprovació cap a la porta d’entrada. Sembla com si volgués evitar un conflicte tot retirant-se del seu epicentre. Què ha passat a fora? No es veu, al vídeo. El cas és que tot seguit irrompen dos individus increpant-lo. Un li clava una empenta, l’altre l’agafa per la roba. El ciutadà –sembla que sense gaire pràctica en aquests afers– intenta desfer-se dels agressors. La seqüència que segueix esgarrifa: una pluja de cops de puny i puntades de peu per tot el cos el deixa inert i sagnant a terra. Una dona s’hi interposa i s’hi fa de valent per aturar els dos irats. Ho aconsegueix a mitges. I vet aquí que, mentrestant, un client passa pel mig. Molt delicadament, procura no trepitjar el ciutadà atonyinat ni importunar els agressors i la dona. La caixera, també impertorbable, contempla l’escena sense moure ni una cella. Un cop satisfets, els dos tipus toquen el dos tranquil·lament. Avui ja han tingut la seva dosi de passatemps, adrenalina i altres substàncies... Però guaita què surt ara en pantalla! Mentre el ciutadà encara és a terra mig estabornit, apareixen tres clients més, de mitjana edat, que havien quedat fora de càmera. Feien cua comme il faut. Passen per davant de l’agredit, treuen el mòbil de la butxaca i paguen religiosament. Passi-ho bé, fins demà... Diu Sèneca al seu tractat sobre la ira que “barallar-se amb un igual és perillós; amb un superior en forces, insensat; amb un inferior, lleig”. Dos, diguem-ne, ciutadans han escampat una mica més de lletjor al centre d’un poble cordial i pacífic. Dos humans per a qui el concepte de temperància no vol dir res de res, i menys encara el de comunitat. Però i tots els altres implicats? Què vol dir per a ells el concepte inacció? Per què només una dona s’ha llençat a aturar la barbàrie? Bé, és de suposar que a hores d’ara ja hi ha un atestat a la comissaria i a algun tribunal fent muntanyeta damunt d’una taula. Els dos llocs on hem acordat que imperi el monopoli de la violència i del càstig per defensar-nos dels irats. Potser aquí rau el problema. Al carrer, la vida temperada i en comunitat se’ns va fent lletja. Lletja, desossada... i rendida.