La civilitat

Passen tres minuts de tres quarts de nou del matí de l’últim dilluns de gener. El dia s’ha aixecat mandrós, amb més temperatura que la que el pic de l’hivern demanaria i amb amenaça de pluja que fa que les coses es facin diferent, amb rutines alterades que modifiquen la quotidianitat.

Qui no canvia horaris ni obligacions derivades del programa laboral preestablert és en Diego, el guarda jurat que atén el punt de vigilància de l’accés al pati situat al gran edifici del número 155 del carrer Entença. La seva feina és supervisar tothom que entra i surt per l’accés principal del recinte a través de la gran portalada sobre la qual, i en forma d’arc, hi ha gravades a la pedra les paraules “preventori judicial”.

A aquesta hora exacta del matí, en Diego té per missió accionar el comandament que fa que els dos batents de la gran porta de fusta de l’antiga presó Model de Barcelona s’obrin i deixin el pas lliure a aquells que des del carrer volen accedir al pati porticat, d’estructura colonial. Aleshores hi entra un nen, amb la seva motxilla escolar a l’esquena, abrigat amb un anorac gruixut encara que avui no faci fred, un casc i, tot ell, transportant-se damunt d’una bicicleta proporcionada a la seva edat.

És el primer d’un seguit de joveníssims ciclistes que, entre aquest moment del matí –08.48 h– i les 9 en punt, aniran entrant per la porta principal de la Model amb els seus vehicles de dues rodes dirigint-se a una habitació que queda a la dreta del pati i a la porta de la qual un rètol avisa de manera clara de la seva utilitat: “Aparcament Bicibús Eixample.” Els que fan servir aquest equipament per deixar-hi les seves bicicletes amb tota comoditat, i amb la certesa que quan vagin a buscar-les, a la tarda, les trobaran al mateix lloc on les han deixades, són els alumnes de les escoles Entença i Xirinachs que hi ha ubicades en espais guanyats per a usos ciutadans en el que abans era espai penitenciari.

Aquest dilluns que fa mandra i amenaça pluja és poca la canalla que ha anat a escola amb bicicleta. Poc abans que en Diego tanqui amb clau l’habitacle, a l’aparcament hi ha només dotze bicicletes i tres patinets, però normalment el nombre d’escolars que van amb bicicleta a classe és superior.

El gros dels joves ciclistes es desplacen per la ciutat protegits pel Bicibús, un invent fenomenal que permet als nens pedalar amb seguretat i comoditat des de casa fins a l’escola, formant un pilot compacte que avança acomboiat pels pares i una unitat de la Guàrdia Urbana.

Presenciar a primera hora del matí l’entrada dels escolars amb bicicleta per la gran porta que fins fa pocs anys només travessaven aquells que tenien algun vincle amb la duresa del món penitenciari és un acte que reconcilia amb la humanitat. Haver canviat la duresa dels grillons pel cadenat d’una bici infantil és fer bona la idea que la societat només pot avançar pels camins de la civilitat, aquells que fan possible transformar els aparcaments d’homes en aparcaments de bicis.

El millor de tot plegat és que els petits ciclistes que aparquen a la Model actuen com si ho haguessin fet tota la vida, aliens al passat funest de l’edifici, ignorant qui els fa fotografies per documentar aquest fet excepcional. Màxima naturalitat, benvinguda naturalitat.